Mark Twain va ironitzar que la notícia del seu decés era una mica prematura. La mort de l'euro també és una notícia prematura. Anglesos i americans han llançat una massiva especulació per ensorrar-lo. L'euro havia de caure a la paritat, un a un, amb el dòlar. Londres i Wall Street han fracassat. L'euro ha baixat 15 cèntims, res de res.
L'euro no és la moneda de Berlín, tot i els atacs personalitzats contra la cancellera Merkel. Tampoc és la moneda del gris Hollande o del negre Rajoy. L'euro no és la moneda de cap país sinó de tota l'euroregió. El primer que cal mirar per saber la salut de l'euro no és si Xipre, Grècia o Portugal van malament. Tampoc miràvem Astúries o Extremadura per saber si anava bé la pesseta, on sempre han gastat més del que cobren com fan grecs i portuguesos. L'euro s'ha de mirar en el seu conjunt i té un enorme superàvit, exportant més del que importa, al contrari dels anglesos i americans. Per això l'euro és una moneda forta i els especuladors s'han picat els dits merescudament. La mostra del seu fracàs és que el franc suís porta tota la plujosa primavera caient respecte a l'euro perquè els especuladors abandonen el "port segur" com diuen del franc suís. Ja no es refugien a Suïssa esperant la mort de l'euro i per això pugen ara les borses, on torna el diner calent per fer una nova bombolla.
L'euro és un èxit, però en l'àmbit espanyol i català? L'euro és el que la pesseta era a Extremadura. Espanya avui és Extremadura. Espanya va tan malament amb l'euro com la subvencionada Extremadura amb la pesseta. No és l'euro el que provoca atur sinó els polítics de la subvenció permanent. La meitat dels extremenys són funcionaris. Sense aquesta massiva subvenció quin atur tindria Extremadura? Més del 50 per cent, segur.
La crisi està acabant amb la corrupció política. Quins bancs s'han enfonsat? No els tres principals que treballen amb criteris professionals -La Caixa, BBVA i Santander-, sinó els bancs dels polítics, Bankia del PP i Catalunya Caixa dels socialistes. La crisi també fa retrocedir l'estatalisme. Iberia ara pertany als anglesos i Renfe talla 150 línies centralistes (i cap al Mediterrani). El bluf de Madrid, com en el futbol, ha quedat al descobert.
A Catalunya l'estatalisme de la família Pujol, de la mà parada i el passaport a la butxaca, també s'ha acabat. La Generalitat és un empresari desastrós, una altra herència verinosa de Jordi Pujol que ha arruïnat tot el que ha tocat. El socialisme suec del milhomes que criticava Josep Pla, i que els suecs fa anys abandonaren, tampoc funciona a Catalunya.
L'euro no dóna marge a l'estatalisme. El PP no pot imprimir bitllets i desvaloritzar el deute amb inflació com feia Franco. Tenim atur pels mals polítics però amb l'euro ja no poden robar. Mas i Junqueras no són Pujol i Duran. Això és l'èxit de l'euro: més estabilitat i menys corrupció.
