Les primeres
vendes de suro
rogeli vancells. sant feliu de
guÍxols.
Les primeres vendes de suro a la província de Girona es varen fer a 10 rals de velló la dotzena de panes. Aquesta dotzena de panes equivalien a tres arroves o 30 quilos. L´any 1770 es cotitzava a quatre pessetes el quintar català de 41,60 quilos. Hi havia també la modalitat de vendre una dotzena de panes de més longitud i amplada a «durillo d´or», equivalent a cinc pessetes. Pel que fa al suro més flac, durant el segle XVIII es va pagar entre 1 i 2 pessetes el quintar, i res diguem del suro dolent o rebuig, que no tenia valor. Aquests tractes van arribar a introduir costums típiques entre venedor i comprador. El venedor en l´època de la pela venia el seu suro i es comprometia a conduir-lo a casa del comprador, regalant-li els petits trossos de suro que resultaven de la pela; a canvi el comprador oferia al venedor un dinar de peix, la qual cosa indica que aquest costum existia a les poblacions properes al mar o costaneres.
Fins a l´any 1787 no es va donar la primera disposició governamental que prohibia l´exportació de suro en planxa. Això s´explica, d´una banda, perquè havia de ser transformat en taps a la mateixa comarca, com a fruit d´un acord entre els ajuntaments interessats, que van sentir preocupació per la sol·licitud de països estrangers d´emportar-se el suro sense elaborar als seus països, per treballar ells la primera matèria fent-se els taps. Quan es van adoptar guies o permisos ja fou diferent. Aquestes guies tenien el seu origen en la legislació anterior de Duanes, per exigir drets aranzelaris a les mercaderies que passaven d´una província a una altra. La guia era, en primer terme, una garantia contra el contraban, en segon lloc, obeïa a la necessitat d´acreditar la legitimitat de l´origen del suro.
El suro figura per primera vegada en els aranzels que es van publicar a finals de l´any 1782, sense establir distinció entre aranzel d´importació i exportació, s´ha d´entendre que s´utilitzava només per l´exportació, ja que en aquella època res s´importava de suro en planxa ni en taps. L´any 1802 es va publicar un nou aranzel, en el qual figurava lliure de drets de sortida el suro elaborat, subsistint el gravamen al suro sense elaborar; d´aquesta franquícia se´n van alegrar a Sant Feliu, que va constituir un any després el Gremi de tapers.
Felicitats al Cap Joan Vilaplana de Taialà
M. Carme Ribas i Mora. filla dels fundadors de la desapareguda
Granja Mora. girona.
El 27 de maig ha fet un any que ens vàrem traslladar d´habitatge per salut. Aquest canvi en va portar d´altres, entre ells el canvi de CAP de Santa Clara al CAP Joan Vilaplana de Taialà. Els canvis sempre són durs i més si els fas amb la salut força deteriorada. Volem agrair a la Dra. Imma Llensa que ha estat pendent de nosaltres fins fa poc per haver estat traslladada, les seves atencions no les oblidarem, volem agrair a la Dra. Laura Guerrero, que ara té cura de nosaltres amb una amabilitat i professionalitat extraordinària, junt amb les infermeres Maria Puig, persona de dedicació absoluta envers els malalts que a més els tracta amb estimació, i les residents, la Cristel i la Carlota, així com la gent del Güell que vénen els caps de setmana, són una bona colla que no puc esmentar però de sobres saben que els estem agraïts. Expressem agraïment a les infermeres gestores Alicia Ruiz i Marta Quirch, sempre són el reforç del CAP en aquest tipus de pacients més crònics, amabilitat i optimisme és el que traspuen als pacients i qui contacta amb el Dr. Andrés Omar, de cirurgia vascular del Trueta i tot l´equip, que des de fa anys tan bona cura tenen d´en Raimon.
No voldria acabar aquest agraïment sense felicitar al CAP Joan Vilaplana, que fa pocs dies ha celebrat el 20è aniversari. De les persones que varen inaugurar-lo encara hi són la Dra. Vila, la Dra. Mallorquí juntament amb les infermeres Sara Díez, Assumpció Condom i M. Carme Hernández. Vagi per a totes elles la felicitació per aquests 20 anys que tenen cura de la gent de Taialà i tots els pobles adjacents. Estig agraïda a la directora Ester Fagés, a l´adjunt, en Josep Antoni Carpio, que ens ha atès en aquest nou domicili, a tots ells i al personal que conforma tot el CAP Joan Vilaplana vagi el nostre agraïment per les seves atencions mèdiques i professionals envers nosaltres en el nostre primer any d´estada. Malgrat que pateixen les retallades de Sanitat, moltes vegades injustes, gràcies de tot cor per la vostra feina feta des de l´estimació i humanitat envers els pacients.
Reclamacions
sense resposta
Guillermo Martí Ceballos. Sant Pol
de Mar.
El setembre del 2012, una empresa de serveis multimèdia em va estafar 24 euros amb un sistema d´enviament de missatges a través del mòbil en el qual et cobren una tarifa per cada missatge rebut sense haver sol·licitat cap servei. Quan va arribar la factura corresponent em vaig posar en contacte amb la meva companyia telefònica reclamant la devolució dels diners però em van dir que no era possible i que únicament podien donar-me de baixa en aquest servei multimèdia per evitar que em cobressin més missatges. Perplex i impotent davant aquesta resposta vaig enviar una carta de reclamació davant el Síndic de Greuges però em van remetre a l´Agència Catalana del Consum de la Generalitat de Catalunya. Vaig enviar via Internet la reclamació corresponent per exposar els fets i adjuntant la documentació requerida però en no rebre resposta en tres mesos, vaig enviar novament en dues ocasions més la reclamació. A dia d´avui, és a dir set mesos després, encara estic esperant alguna resposta.
No són els 24 euros que m´han robat els que em preocupen (encara que aquesta empresa es deu haver posat les botes), sinó veure fins a quin punt estem desprotegits davant successos com aquests. La impotència i la ràbia que un sent davant aquesta relació de fets delictius, absurds i negligents em porta a fer una reflexió: que aquest petit succés, aparentment sense importància, és un reflex de la nostra societat i que vivim en un país de xoriços i d´incompetents buròcrates.
Una mesura
de sentit comú
Josep M. Loste i Romero. Portbou.
Al final s´ha complert la paraula del conseller Vila i, d´ençà del passat abril no poden circular camions de gran tonatge en el tram gironí de la N-II. Aquesta mesura era necessària, era de sentit comú; també cal esmentar que la lluita, intel·ligent i ferma, de la gent de Bàscara ho ha fet possible, però la solució definitiva és el ferrocarril: els contenidors, els trens de mercaderies i el ferroutage (camions a sobre dels trens) tant pel túnel de Pertús com per Portbou/Cervera. El camió és el passat, ha de ser un transport de curta i mitjana distància, com a l´Europa civilitzada. Cal tenir molt present que el gran camió és molt perillós, és la causa de molts morts i ferits. De fet, la carretera per si sola, sense camions, ja és un càncer en majúscules. Ara caldria lluitar, aferrissadament, a favor del transport públic i la mobilitat sostenible, tant de persones com de mercaderies. El transport públic i col·lectiu representa la justícia social i la racionalitat. Caldria que els nostres polítics ho tinguessin molt més en compte.
