Fa una pila d'anys un amic em va recomanar la llavors última biografia del Marquès de Sade. No va resultar precisament agradable la seva lectura, però em va suscitar l'interrogant de si el que originava el plaer salvatge al qual es lliurava Sade era la plena consciència de la transgressió moral més absoluta, de manera que a major transgressió major pulsió eròtica. En cas de ser això així (els psicòlegs ho deuen saber), el sadisme pot trobar-se, almenys "in nuce", en tots els éssers humans, el costat fosc dels quals mai deixa de sorprendre'ns, encara que haguéssim d'estar ja curats d'espants. La poètica Margarida de Bulgakov, en canvi, audaç i sensata al mateix temps, comprenia que, fins i tot sent completament lliure i invisible, també en el plaer calia conservar la raó.
Ara bé, el llibertinatge immisericordiós de Sade es pot veure igualment des de la perspectiva de la sociologia històrica. S'hi va referir Antonio Elorza en un article de principis de 2011 titulat "El retorn de Sade", dedicat a la libido prepotent de Silvio Berlusconi. "Sade ?-va escriure Elorza- pertany a l'ordre moral de la reacció aristocràtica prèvia a 1789, on el privilegiat gaudeix d'un ple poder sexual sobre els inferiors" I sobre el cas de Don Silvio, Marquès del Bunga-Bunga i amo d'Itàlia, concloïa: "De la reacció aristocràtica del temps de Sade hem passat al nou privilegi fruit d'un capitalisme especulatiu".
Les revolucions liberals dels segles XVIII i XIX van acabar amb la desigualtat jurídica, però no amb la dominació social. Així, la mateixa igualtat davant la llei, fins i tot consagrada als codis constitucionals, pateix de continu els embats dels grans senyors de l'economia, que sempre pretenen tornar al privilegi jurídic, és a dir, al fur d'un dret propi, específic de la seva peculiar posició social. Quan les institucions estatals defalleixen en la seva missió de garantir la igualtat formal, la desigualtat material salta la barrera que la separa de l'Estat, de manera que, segrestat aquest, la dominació de les classes socialment hegemòniques es despulla de la molesta roba del Dret. Berlusconi n'és un bon exemple, en el seu pertinaç afany d'aconseguir la més completa immunitat penal, objectiu al qual sacrifica sense titubejos l'estabilitat i la governabilitat de la República Italiana i la dignitat d'Itàlia com a Estat de Dret.
El retorn dels privilegis va més enllà, no obstant això, del muntatge polític i mediàtic berlusconià. Hi ha a Europa una reacció neoaristocràtica, en la qual conflueixen empresaris, financers i polítics decidits a destruir las modestes conquistes socials dels últims cent anys i a sostreure l'activitat econòmica privada de qualsevol control i regulació efectius. Quan el 1989 va caure el mur de Berlín, no només es va iniciar la caiguda dels Estats comunistes europeus i dels mateixos partits comunistes occidentals, alguns electoralment molt importants, sinó que també va començar a esvair-se l'exageradament denominat "estat del benestar".
Progressivament alliberades de tot temor a la revolució, les classes dominants europees han trobat en la Gran Recessió la conjuntura ideal per debilitar l'Estat -en mans de partits finançats i mediatitzats per l'entramat bancari-empresarial- i subjugar sense contemplacions la resta de la població. Tant la Comissió Europea com els governs nacionals, preocupats únicament per la voluntat dels mercats borsaris, han abandonat a la seva sort a una ciutadania empobrida gràcies a una política econòmica de dements o de cínics. El resultat fins ara es tradueix en 27 milions d'aturats i la política social porta camí de reduir-se a una forma de beneficència. L'assistència sanitària, l'educació, la investigació científica, les infraestructures, el sistema de pensions..., tot serà devorat per la ideologia del talibanisme liberal, que exigeix jibaritzar allò públic. Sembla que només ens espera la glaciació d'una nova Edat Mitjana i un futur de servitud, quan no de castes.
La desigualtat ha crescut tant a Europa els últims anys (fins i tot en la macroeconòmicament rica Alemanya), que ja no és qüestió de discutir sobre el dilema entre polítiques d'austeritat i polítiques d'expansió, sinó entre polítiques de desvertebració i polítiques de transformació social. Una dreta emocionalment intel·ligent podria desenvolupar una política keynesiana, fent seva la màxima de J. K. Galbraith que "l'únic remei fiable per a la recessió és una demanda sostinguda per part dels consumidors". Però no tenim una dreta emocionalment intel·ligent: ni a Brussel·les, ni a Berlín ni a Madrid. Quant a l'esquerra, fa força més de mig segle que va renunciar a un model qualitativament diferent de la democràcia de mercat. Per descomptat, no té en el present el menor interès a abordar un procés de profunda renovació ideològica que comporti una proposta d'abandonament de l'actual manera de producció. En suma, l'esquerra manca d'un paradigma alternatiu.
Així les coses, captius i desarmats per la globalització, l'austericidi, l'atur massiu i un provenir de minijobs, sense capacitat de resposta després de la rendició de qualsevol utopia, no ens queda sinó esperar les queixalades dels nous Sade, aquests que converteixen l'economia i l'antany sagrat recinte de l'Estat en un prostíbul de violència i humiliació al seu exclusiu servei. Els nous aristòcrates, aviat brahmans quan destrueixin les restes de la igualtat davant la llei, estan disposats a transgredir qualsevol ordre moral que se'ls oposi.
