Perdoneu, però penso que no pot ser que molts dels nostres conciutadans estiguin al límit, sense horitzó, sense recursos, sense treball, abocats al drama de no poder cobrir ni els subministraments més essencials d'un habitatge, condemnats a perdre el sostre, i amb ell la salut i les esperances. No pot ser que la societat, i en especial els que des de responsabilitats polítiques, socials, econòmiques o judicials tenen possibilitats d'humanitzar i flexibilitzar les normes i l'economia, restin insensibles davant tant de dolor i desesperança i no donin un cop de timó valent per canviar el rumb.
Fins i tot per egoisme, ningú hauria de deixar de contribuir, solidàriament, des de les distintes possibilitats de cadascú, a millorar la situació perquè les persones del nostre voltant puguin respirar i desenvolupar-se, tot fruint dels drets fonamentals dels quals la Constitució i els tractats internacionals parlen, i al mateix temps puguin contribuir tot aportant les seves energies i treball. A la societat no s'hi poden instal·lar fronteres ni barreres entre els que vivim bé i els que no poden viure. No pot ser que restem indiferents, pensant que tot s'arreglarà amb el pas del temps sense que ens impliquem a fons.
No pot ser que callem quan, per irresponsabilitat i imprudència d'alguns, per excessos i abusos d'altres, o per avarícia i egoisme d'uns pocs, es posa en perill la pau social i la garantia d'una convivència respectuosa i civilitzada, que només és possible si es fonamenta en el respecte a la dignitat de tota persona. No pot ser que es tingui la sensació que només si tens diners pots ser considerat i respectat.
No pot ser que demanem que tothom ens socorri quan tenim problemes i, en canvi, quan hem fruit d'un bona situació ens hem rigut de la societat i dels altres. No pot ser que la solidaritat sempre l'exigim als altres. No pot ser que siguem submisos i xaiets amb els poderosos i ens convertim en dictadors respecte als nostres iguals o respecte als que depenen de nosaltres o envers als que considerem inferiors.
Vull acabar amb les paraules d'una escriptora nord-americana que faig meves: quan adverteixis que per produir alguna cosa necessites obtenir autorització dels que no produeixen res; quan comprovis que el diner flueix cap a aquells que trafiquen no béns, sinó favors; quan notis que molts es fan rics pel suborn i per influències més que pel seu treball, i que les lleis no ens protegeixen contra ells, sinó que pel contrari són ells els que estan protegits contra tu; quan reparis que la corrupció és recompensada i l'honradesa es converteixi en un autosacrifici, llavors podrem afirmar sense por a equivocar-nos que la nostra societat està condemnada.
De nosaltres, de tots nosaltres, depèn que això no pugui ser.
