En els darrers dies he pogut constatar com aquella Europa que ens dóna lliçons, ens porta cap a un camí ple de sotracs i marca el rumb del nostre destí, per darrere aplica aquelles receptes que ens varen dur allà on som ara. Ciutats considerades riques viuen una veritable febre constructora, d'obra pública i d'obra privada, que vés a saber on les portarà, però que en qualsevol cas les decora amb una activitat frenètica que res té a veure amb el pessimisme i amb la grisor que a nosaltres ens envaeix. No sé si és una qüestió de temptacions per voler provar allò que tots sabem que no funciona com a model econòmic, però que permet la bogeria de l'enlluernament momentani o, més aviat, es tracta de voler fer-nos creure que vivim en temps de mancances mentre ells neden en l'abundància.
Només cal donar una volta per algunes ciutats alemanyes com Munic, on tot està potes enlaire, o fins i tot, per països arruïnats com Italià -em refereixo a Milà-, on l'skyline el configuren centenars de grues i on la iniciativa pública i la iniciativa privada competeixen per veure qui la fa més grossa. Veient que el camí que a uns ens va dur al precipici a d'altres els permet aixecar el cap, et vénen a la memòria aquells cants de sirena que varen enfonsar tantes famílies i empreses, i no saps si et trobes davant d'un miratge, per la necessitat de creure que algun dia tot tornarà a la normalitat, o estàs davant d'una enganyifa, amb la qual interessa que només alguns visquem en un marc de continències i de restriccions.
En qualsevol cas, queda clar que la bombolla immobiliària per a alguns encara no és una paraula tabú, malgrat que altres ja sabem que totes les bombolles esclaten i que tard o d'hora desapareixen per deixar-nos amb les mans buides.
