Els partits que fins avui han ocupat responsabilitats de govern s'enfonsen estrepitosament. El sorpasso electoral a Catalunya que constaten les enquestes deixa ben clar que la fórmula de govern de la federació de CiU es troba esgotada i ha encetat un trist camí cap a l'oposició. Ara ja no valdrà l'anunci d'un avançament electoral per intentar remeiar la situació. Formacions polítiques com ERC, Iniciativa per Catalunya o Ciutadans estan cridades a trencar el mapa polític al llarg d'aquests propers mesos, la qual cosa també es trasllada a l'Estat espanyol amb la caiguda en picat del PP i del PSOE i l'eclosió dels comunistes de Cayo Lara i la UPyD de Rosa Díez.
Segur que la crisi té molt a veure amb aquest sotrac electoral que viurem els propers mesos i que ja es manifestarà a les eleccions europees i municipals. La gent està força tipa d'uns líders que han estat trenta anys en càrrecs públics com Mas, RajoyRubalcaba i cerquen noves fórmules, sense pensar que en un futur no gaire llunyà Catalunya serà ingovernable i l'Estat espanyol també. Caminem cap a una fractura dels resultats semblant a tot allò que acaba de succeir a Itàlia. I això sense aparèixer de moment cap plataforma que aglutini els emprenyats i que tard o d'hora hauran de dir alguna cosa.
Mentre a CiU li passa factura l'independentisme de darrera hora, al PP l'afecten els casos de corrupció que se li multipliquen arreu i al PSOE la seva manca de full de ruta des de fa un parell o tres d'anys.
Avui, a Catalunya, qui té tots els trumfos és ERC. Sense demanar-ho i en el seu pitjor moment, Mas li va posar en safata de plata no només la seva supervivènvia, sinó allò impensable fa uns anys, que és veure els republicans com a primera força política. Oriol Junqueras és un líder fresc, proper i amb un bon discurs. No ha volgut entrar al govern i només ha posat unes graelles perquè Mas i els seus es cremessin a foc lent. La seva estratègia li dóna uns rèdits atès que no pateix l'administració de les misèries davant d'un govern nacionalista al qual fins avui no se li coneix gairebé ni una sola iniciativa que no sigui el dret a decidir, quelcom que avui interessa molt els polítics per entretenir-se i justificar el sou, però no pas per a aquells ciutadans que són a l'atur i que no arriben a final de mes.
A l'Estat espanyol ben aviat tindrem un mapa del tot fragmentat, la qual cosa podrà aprofitar la Unió Europea per apostar per un tècnic com a president del Govern. Aquesta circumstància només la podria evitar un gran pacte PP-PSOE per tal de salvar els mobles, que vol dir els càrrecs públics que avui tiren de veta.
De moment no sembla que aquest panorama tan prometedor per als analistes polítics pugui canviar. Ni CiU tornarà a la centralitat política, malgrat els intents de Duran Lleida; ni el PP farà una política de transparència en els temes de corrupció, ni el PSOE encetarà el debat sobre el seu candidat i el trist paper de Rubalcaba. Estan anquilosats i continuen a remolc dels problemes reals tant de Catalunya com d'Espanya, i això certament ho aprofitaran la resta de forces polítiques i els populismes que encara avui no s'han manifestat però que tard o d'hora sorgiran. O si no, cal analitzar fredament l'augment electoral d'UPyD i de Ciutadans, que sense estructura de partit, però amb un discurs ferm antinacionalista, augmenten el suport electoral a gavadals. Mentrestant, les formacions tradicionals són incapaces de cercar fórmules atractives que interessin els seus mateixos afiliats que per cert cada dia són menys. I això és molt preocupant perquè quan la societat no es veu ?reflectida pels seus representants, malament rai.
