MANEL SALVADOR i L'ORDENANÇA DE CIVISME DE LLORET DE MAR

1.- L'Ordenança de Civisme de Lloret de Mar va aprovar-se definitivament pel Ple de l'Ajuntament en sessió de 14 de maig de 2012, amb un quòrum de majoria absoluta. Gaudeix, per tant, d'una inqüestionable legitimitat democràtica. Evidentment, qualsevol persona o entitat té dret a discrepar-hi i a recórrer-la judicialment si considera que aquesta perjudica els seus interessos, faltaria més. Però una cosa és la legítima discrepància plantejada en forma de litigi judicial, i l'altra és intentar ridiculitzar de manera frívola i maldestra una normativa que neix fruit del treball conjunt i planificat de representants populars i tècnics municipals amb la intenció de donar solució a molts dels problemes d'ordre i d'incivisme que pateix el nostre municipi.

2.- L'Ordenança de Civisme de Lloret de Mar va sorgir com a conseqüència de l'encàrrec que el Ple de l'Ajuntament celebrat el dia 31 d'agost de 2011 va efectuar als serveis jurídics municipals, dies després que a Lloret es produissin uns gravíssims disturbis dels quals es van fer ampli ressò els mitjans de comunicació. Els serveis jurídics van redactar un esborrany d'ordenança prenent com a principal referència l'ordenança de civisme de la ciutat de Barcelona, aprovada alguns anys abans, que va ser pionera en l'adopció de mesures en matèria de civisme i convivència ciutadana, la qual també va ser recorreguda en via judicial. No obstant això, la sentència que amb relació a aquell assumpte va dictar el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) en data 23 de novembre de 2009, va validar l'ordenança gairebé en la seva totalitat. Això significa que moltes de les mesures que el Sr. Salvador consideraria de dubtosa legalitat ja han estat declarades ajustades a dret per part del TSJC.

3.- El Sr. Salvador afirma que l'ordenança imposa obligacions i càrregues als titulars d'establiments comercials que vulneren la Constitució, però no concreta quines serien aquestes "obligacions i ?càrre?gues".

4.- També és objecte de la crítica del Sr. Salvador la utilització de conceptes genèrics a l'hora de tipificar les infraccions. Novament, aquí tampoc posa cap exemple. De tota manera, cal recordar al Sr. Salvador que la referida Sentència del TSJC de 23 de novembre de 2009 recaiguda amb relació a l'ordenança de civisme de Barcelona, considera perfectament possible la utilització de "conceptes jurídics indeterminats" en la tipificació d'infraccions, els quals "hauran de ser individualitzats en cada cas concret" per qui hagi d'aplicar l'ordenança, afirmant així mateix, que això de cap manera "no converteix la potestat sancionadora en discrecional".

5.- De tota manera, qui subscriu no s'hauria plantejat respondre públicament al Sr. Salvador si aquest no hagués tractat d'una forma tan frívola i irrespectuosa el tema del balconing. Efectivament, a l'article del Sr. Salvador podem llegir que "si un dia un client s'ha passat de rosca amb els cubalibres o el calimotxo i decideix practicar el balconing..., o bé el seu millor amic l'ha traït seduint-li la xicota i pensa que la vida és una porqueria... i es tira pel balcó, el responsable, en tots els casos, és l'hoteler per no haver-ho impedit".

Arribats aquí, haig de dir que lamento profundament la frivolització d'un tema com aquest, que suposa un autèntic drama per a les famílies de les persones afectades. Les dades parlen per si mateixes. En els darrers 6 anys a Lloret de Mar el balconing ha costat la vida a 9 joves i ha deixat ferits 30 joves més (4 ferits molt greus, 22 de greus i 4 de lleus). Aquestes dades converteixen aquesta problemàtica en un fet generador d'alarma social en el nostre municipi i l'Ajuntament no podia restar-ne indiferent. És per això que esdevenia lògic i necessari recordar als titulars dels establiments d'allotjament turístic que no poden estar al marge d'aquestes conductes que es produeixen a l'interior dels seus establiments i que, per tant, tenen el deure de posar els mitjans de prevenció que ?esti?guin al seu abast per impedir que es produeixin, cosa que, per altra banda, respon al sentit comú, tant si es mira des del punt de vista de la sensibilitat social com des del de la responsabilitat empresarial. I és precisament això el que es tipifica a l'article 39 de l'ordenança de civisme: L'obligació d'adoptar algun tipus de mesura, qualsevol, encara que es tracti únicament de mesures de tipus informatiu, en ordre a evitar que es produeixi el balconing. Només cometrà infracció l'establiment que no pugui demostrar que ha adoptat alguna mesura prèvia.

6._ En el seu article, el Sr. Salvador sacralitza el concepte de propietat privada fins al punt de confondre el concepte d'inviolabilitat de domicili (en aquest cas, d'habitacions d'hotel), amb la facultat de l'Administració de regular aquells aspectes del funcionament dels establiments oberts al públic que puguin tenir una incidència en l'interès general. Suposo que el Sr. Salvador també deu considerar que constitueix inviolabilitat de domicili el fet que per part de la Generalitat es regulin les mesures antiincendis dels hotels o que la Llei catalana de Turisme fixi obligacions als establiments hotelers en ordre a garantir els drets dels seus usuaris.

7.- Finalment, dir que no tinc coneixement de la formació jurídica del Sr. Salvador, però vist el caràcter eminentment jurídic de l'article, dubto que cap lletrat s'atrevís a afirmar amb tanta seguretat i convicció que "el recurs (interposat pel gremi d'Hostaleria) prosperarà", i que en "l'improbable cas que així no fos... el Tribunal Constitucional s'encarregarà de posar les coses al seu lloc". Per aquest motiu, i dit sigui amb tot el respecte, les afirmacions del Sr. Salvador deixen entreveure més dots profètics que jurídics.