«En Duran sempre ha dit el mateix», m'argumenten. Després d'escoltar la gravació que vam publicar dimarts com una desena de vegades, no entenia què volien dir. Pregunto: Quan Duran havia advertit que CDC estava aplanant el camí a ERC? En quin moment el democristià havia criticat que RAC1, del mateix grup editorial que La Vanguardia, afavorís els republicans? El líder d'Unió ha recomanat molts cops que no cal llegir El Periódico ni el Diari de Girona? Des de quan carrega en públic contra ERC i afirma que «no té ni puta idea de governar»? La gravació dura mitja hora. Tota aquesta mitja hora, Duran utilitza un to irrespectuós amb tothom. Davant de 200 persones que l'aplaudeixen. Perquè hi ha paraules amables amb els seus. I també perquè parla bé «d'allò que diem poder». Uns dies després només agraeix que Convergència i ERC, els principals damnificats de la seva esbravada, no hagin fet «safareig». Així Duran s'ha presentat com una víctima d'un «robatori de veu». Curiós delicte. No és per això que és víctima. Duran és presoner del seu doble discurs: el que diu a dins i el que diu a fora d'Unió. I sempre ha fet el mateix.
