Costa sobreposar-se al fet que els responsables de la banca també mesurin la seva responsabilitat sobre tot el que ha passat en percentatges, i que ho facin a la baixa quan durant la seva gestió allò que feien era augmentar els percentatges per treure'n el màxim profit. Fins i tot fa riure que exdirigents com Adolf Todó, expresident d'aquell mort que ara es diu Catalunya Caixa, vagin al Parlament de Catalunya a dir coses com que la seva responsabilitat era només del 5 per cent, i és de suposar que la resta d'exdirectius que han de passar els propers dies per la comissió que investiga els excessos de la banca a Catalunya també faran el mateix, es repartiran els percentatges d'una responsabilitat que al final serà únicament i exclusiva d'aquell treballador que va obeir a ulls clucs les ordres, les instruccions i la pressió dels que ara diuen no saber-ne res.
Amb dirigents com aquests els treballadors de la banca avui deuen sentir molta vergonya. Primer van enganyar, conscientment o inconscientment, milers de persones, després van haver de donar la cara i ara han de suportar l'escarni públic per tanta malifeta, mentre que aquells que prenien les decisions es treuen les puces de sobre amb una facilitat que fa feredat.
Si l'expresident d'una entitat bancària només te el cinc per cent de la responsabilitat de la patacada de la seva empresa, quin és el percentatge de la resta de directius? I si el seu percentatge de responsabilitat era tan petit, també el seu sou havia de ser només el cinc per cent del que cobrava un treballador normal?
Tot plegat forma part d'una opereta que diu molt d'aquest país on es fa molt difícil trobar algú que mani, que hagi manat o que hagi tingut un mínim poder que quan les coses van mal dades assumeixi la seva culpa. I el més greu es que quan manaven molts els aplaudien.
