En l'hora de triar una carrera

Quatre són les columnes que sostenen una decisió d'aquest calibre: 1) la vocació i actitud; 2) la capacitat i l'aptitud; 3) el currículum de cada carrera i les sortides professionals i 4) l'economia. Cal tenir-les totes ben assentades i equilibrades. Si hom vol ser metge ha d'estar segur que li agrada, que té un bon nivell acadèmic, que sap que li esperen 10 anys i unes oposicions duríssimes, i que necessitarà un bon calaix per fer front a una inversió tan llarga.

Si hom vol ser mestre ha de tenir vocació i li ha d'agradar tractar amb mainada, ha de conèixer bé la matèria que impartirà per poder dedicar-se a explicar-la didàcticament, ha de saber de la saturació del sector a causa de les retallades a l'hora de les contractacions i ha de tenir en compte el preu de les matrícules. Si, en canvi, l'estudiant vol fer una enginyeria ha de tenir afecció per les màquines i els ginys, ha de posseir coneixements de matemàtiques i física notables, ha de saber que segurament haurà de fer més d'una enginyeria, i una probablement fora d'Espanya, i ha de pensar en el preu dels estudis.

El primer que un estudiant ha de saber és de què li agradaria treballar. No ha de confondre treball amb lleure. Vull dir que hi pot haver algú a qui plagui molt jugar amb robots, però això pot no tenir res a veure amb una enginyeria mecànico-electrònica. Almenys, d'entrada. De manera que si no ho té present i es pensa que des del primer dia tocarà autòmats es pot endur un disgust i deixar els estudis si veu que allò que li fan tothora són matemàtiques i física. En canvi, si la seva vocació pels robots conjuga amb la seva actitud i constància en els estudis, tindrem un molt bon estudiant i un futur enginyer de robòtica. Hi ha feines que són més vocacionals que d'altres. A les portes d'algunes facultats s'hi hauria d'escriure: "indiferents, absteniu-vos d'entrar". Tothom qui tracta directament i vivament amb persones ha d'estar dotat d'un plus que anomenem -una mica cristianament- "vocació". Els metges, infermeres i personal sanitari, els mestres i professors, els bombers i altres forces de seguretat, etc., han d'estar dotats d'un plus d'empatia, de carisma, de comprensió, d'humanitat i de valor. Durant anys, per evitar un mot com "vocació" (en principi, emprat per a les vocacions religioses) s'ha proposat la paraula "professional". Allò de: "un mestre ha de ser un bon professional". És evident que la paraula, i el concepte, es queden molt curts davant l'expressivitat del mot "vocació: el que és cridat per a una feina".

L'estudiant que, un cop aclarida la seva vocació, triï una carrera aquests dies, ha de tenir molt clares les seves capacitats, les seves aptituds. Si hom fluixeja de matemàtiques que s'oblidi de carreres tècniques; si hom és incapaç de redactar amb sentit i no li agrada llegir que s'oblidi de les lletres; si hom té por -una por insuperable- a parlar en públic i és molt insegur en allò que diu i escriu, que no es faci advocat perquè aniran a la presó ell i el seu defensat. El currículum d'ESO i Batxillerat és un bon indicador de la via que cal seguir. De fet, l'aptitud és el principal element corrector de la vocació: com es pot dedicar a ser metge algú a qui fa por la sang? Com pot aspirar a ser un bon mestre el qui pensa en les vacances que la professió comporta?

Acordades vocació i aptitud en una carrera, cal tenir immediatament en compte dos elements que fins fa poc amb prou feines es miraven però que avui són especialment importants: les sortides professionals i l'economia. Quines possibilitats de feina té avui un llicenciat en Filologia Catalana, per exemple? Bàsicament, la docència. Com està el mercat laboral? Doncs, poc més que fatal. Fins que no es jubilin els qui ocupen els llocs de treball a la universitat, als instituts i a les escoles, no hi ha feina. Ni es convoquen oposicions, ni hi ha previst que es faci fins d'aquí a uns anys. Si hom en té la vocació i l'aptitud, es evident que s'hi llançarà però és bo que sàpiga el futur -precari, precari- que li espera.

I què diu el mercat laboral? Allò de "de metges, infermeres, mestres, advocats i arquitectes sempre en faran falta", ja no serveix. A veure qui es posarà a fer arquitectura veient com està el país de cases i pisos fets i desocupats! Les enginyeries tenen futur, és cert, però només per als qui amb anys, diners, constància i sort acabin treballant a l'estranger. I aquí cal introduir l'element clau de tots els estudis que es vulguin cursar: aprendre anglès. No com una cosa més; no, no: com un mitjà imprescindible per guanyar-se la vida. Si, a més, s'aprèn alemany, o rus, o àrab, o xinès..., millor que millor. El mestre d'Educació Física o el llicenciat en Matemàtiques que sàpiga anglès i pugui impartir la seva assignatura en aquesta llengua -aquesta és la línia de l'ensenyament al nostre país: classes en català, castellà i anglès- tindrà feina segura. Dues són, doncs, les condicions que es requereixen als estudiants que aquests dies triaran carrera: disposició a viatjar pel món; saber idiomes.

Finalment, si hom ja té ben aclarida la vocació, ben ratificada la capacitat, ben escodrinyat el futur i definit el pla d'idiomes, ha de pensar en l'economia. Normalment, la familiar. Abans els estudiants treballàvem a l'estiu per tenir uns estalvis per ajudar a casa; avui quasi no és possible. D'altra banda, ja hi ha molts pares a l'atur i en situacions de precarietat amb impossibilitat de dotar d'estudis (i per tant de futur) els fills. Les matrícules són caríssimes i les beques semblen l'única solució. Però cada vegada n'hi ha menys i cada vegada són més selectives i ja cobreixen només una part d'allò que toca pagar. Amb l'economia, la societat i la política estableixen una autèntica selecció d'individus, un autèntic darwinisme social. No estudia qui més val, sinó qui més té.

Han de deixar -com aquell qui diu- de menjar els pares per donar estudis als fills? Ni es planteja, perquè és evident que els pares fan i faran tot el que estigui en les seves mans per dotar de futur (si pot ser millor que el seu present) els fills. Aquí hi ha justament la mare de totes les indignacions. Els nois i noies no troben treball i amb prou feines poden estudiar perquè no tenen diners: què han de fer? El país de xoriços i corruptes que ens ha dut a aquest atzucac és un país fracassat. Sense joves no hi futur: que vol dir progrés, pensions, sanitat, escoles... Als joves només els queda parar la mà i anar per Europa dient com Rajoy i cia allò de: "Dame argo". Això o decidir-se per la revolució. Això també ho han de saber els joves el dia que es matriculen a la Universitat.