El Lleopard d'Or confirma que Albert Serra (Banyoles, 1975) s'ha convertit en un cineasta de referència. Com ja ho havia certificat que el Centre Pompidou de París li dediqués aquesta primavera una exposició retrospectiva en la qual li va donar "carta blanca" per fer el que volgués; com ho havia fet la seva participació l'any 2012 a l'exposició d'art Documenta, de Kassel, on va rodar una pel·lícula de 101 hores de durada, Els tres porquets, basada en textos de Hitler, Goethe i Fassbinder; i com ho farà que el seu últim film, Història de la meva mort-que fabula sobre la (im)possible trobada entre Casanova i Dràcula- es projecti al Festival Temporada Alta de Girona, al Museu Reina Sofía de Madrid i al mateix Centre Pompidou de París abans de la seva estrena en cinemes a França, el proper 23 d'octubre.
Amb només quatre llargmetratges (al marge d'algun curt, projectes teatrals, i altres treballs audiovisuals entre els quals Els tres porquets), Albert Serra ha aconseguit captar l'atenció de bona part de la crítica especialitzada, i festivals de cinema de tot el món fan mans i mànigues per poder projectar les seves pel·lícules, que en canvi tenen una difusió comercial molt limitada. És normal. La manera d'entendre el cinema de Serra no coincideix amb els gustos del públic que acostuma a anar a les sales. La seva és una altra lliga, en la qual tenen una cabdal importància la recerca de l'originalitat, la reinvenció del llenguatge cinematografic, l'aposta per actors no professionals... El seu primer film, el musical sui generisCrespià the film not the village (2003) ja va evidenciar que Serra és un cineasta poc convencional. Ho va reblar amb Honor de cavalleria (2006), la seva particular visió del Quixot, que li va valdre els primers guardons i li va obrir les portes del festival de Canes, al qual va presentar El cant dels ocells (2008), sobre els reis Mags, que va guanyar el premi Gaudí. Des de llavors, el prestigi del controvertit Serra no ha parat de créixer, i a Locarno ha pujat un nou graó en un ascens que ara mateix sembla imparable.
