15 de setembre de 2013
15.09.2013
Diari de Girona

Via Catalana: Tram 605

15.09.2013 | 00:00
Via Catalana: Tram 605

"Dimecres vam posar un peu a fora d'Espanya. El món ha vist la grandària d'un moviment pacífic i transversal, no dirigit per cap partit polític"

Dimecres vaig assistir a la manifestació pública més gran que he anat mai. Només un estudi detallat de les fotografies que es van fer podria esbrinar la xifra aproximada del nombre de persones: un milió i mig?, dos milions, potser? algú hauria de fer el treball de comptabilitzar la participació a partir de les fotografies perquè això pot donar una idea força precisa de la vehemència de l'acte històric.
Amb la meva dona vam anar al tram 605, entre l'hospital Josep Trueta i la rodona de Can Salvatella. A les tres vàrem portar el nostre fill al tram de Sarrià: havia vingut de Barcelona per assistir amb amics a l'esdeveniment. Així doncs, vam arribar al nostre tram ben aviat, just quan arribava el responsable del mateix. A aquella hora érem tres. A l'altre costat del semàfor hi havia els treballadors de les ambulàncies que feien vaga i també anaven vestits de color groc. No van tardar gaire en plegar veles al veure la moguda de gent. A les quatre es començava a animar: ja vaig dir que en el tram que veia podríem fer 3 o 4 vegades la cadena. És clar, em van dir els escèptics, si a Girona no triomfa, què serà de la resta! Van aparèixer la policia municipal i els Mossos, sense cap feina a fer tret d'observar. A les cinc tot estava al seu lloc, però amb molta gent de sobres. Al nostre costat hi teníem l'Oriol, un nen que l'endemà començava P4. Ell observava la festa amb calma i anava seguint les indicacions de la seva mare. No gaire lluny, un altre nen que encara portava bolquers. Vaig observar també parelles amb cotxets, jubilats, gent amb cadira de rodes, grans, petits, empresaris, autònoms, aturats, estudiants... la transversalitat del moviment em va impressionar, essent el mèrit més important de la manifestació. Va aparèixer l'avioneta blava dues vegades, un parell d'helicòpters i el fotògraf oficial que va consignar a tothom. Va ser una hora emocionant, amb la consciència que fèiem història, que allò serviria d'alguna cosa.
He tingut un parell de dies per llegir i reflexionar sobre la potència de l'esdeveniment i sobre les raons que l'han fet possible. Evidentment no són raons senzilles i es basen en la història dels darrers anys. Parteixen del desencís per trobar un encaix raonable dintre l'Estat espanyol, de l'elaboració de l'estatut, de la seva mutilació després d'haver ser aprovat en referèndum, del menyspreu dels partits majoritaris espanyols per Catalunya, de la marxa enrere al procés autonòmic, de l'atropellament continu del govern del PP... una sèrie de fets que han anat fent pòsit mentre a Madrid es pensaven que tenien la mesura presa als catalans, que qualsevol cosa sempre es resolia amb un oferiment a l'últim moment. Efectivament, això sempre ha estat així, menys ara. Perquè ara hi ha una novetat important: un ampli gruix de la societat catalana ha arribat al convenciment que la crisi econòmica no és una qüestió temporal i que la seva solució és difícil, per no dir impossible, si es va de la mà de la resta d'Espanya.
El moviment per la independència -tranquil, positiu, no reactiu, tolerant- és una suma heterogènia de gent que troba en aquesta via la il·lusió d'un projecte nou cap al futur. Com que a l'altre costat no hi ha cap projecte, només un joc de tapar forats econòmics, és fàcil veure que és la il·lusió de construir un món millor el que aglutina tanta gent a favor de la separació amb Espanya.
L'estratègia política espanyola de no fer cas del moviment de fons que es produeix a Catalunya afavoreix encara més la pulsió cap al divorci i només una gran rectificació oferint un projecte de futur pot frenar parcialment aquest moviment social. El problema és que com més es mouen els governants de Madrid, més raons es dóna al moviment català: vegeu, per ?exem?ple, el ridícul de Madrid en la presentació de la candidatura olímpica, o la potenciació de la marca España, a les antípodes de la modernitat de la marca Barcelona.
Aquesta il·lusió col·lectiva envers el projecte de futur de Catalunya, i el convenciment que val la pena lluitar per ell, és l'energia que fa possible aquest moviment. Pensem per un moment en els milers de voluntaris que van fer possible la via amb tanta perfecció organitzativa i mediàtica, amb l'esforç que va fer molta gent amb hores d'espera per l'esdeveniment, amb el desplaçament de centenars d'autocars (alguns amb doble viatge) per poder anar al seu lloc, amb les cues que van fer els que van anar a l'Alt Empordà o a les Terres de l'Ebre (parlen de 6 hores)... i tot això sense cap mena de protesta, en l'ambient més festiu possible i sense cobrar res a canvi. Realment impressionant.
L'esdeveniment del dia onze és més important per als catalans que per a Madrid. Ens mostra el que som capaços de fer, l'organització que podem executar de forma voluntària, que hi ha il·lusió per lluitar per un projecte de futur, que podem arrossegar els polítics... en definitiva, corrobora que ens sentim bé anant junts. És aquest fet el vertaderament determinant: què defineix més un poble si no el fet de lluitar junts per objectius clars? Fan falta més imatges del que és una nació?
Dimecres vam posar un peu a fora d'Espanya. El món ha vist la grandària d'un moviment pacífic i transversal, no dirigit per cap partit polític. Si fins ara algun país podia tenir dubtes de si es podria resoldre la sortida de Catalunya d'Espanya des del punt de vista econòmic, l'acte de dimecres ha fet veure que caldrà trobar la solució, perquè no té retorn.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook