L escrit Sumario de las máximas fundamentales de la política de Maquiavelo que s'inclou com a apèndix en algunes edicions del llibre El príncep, agrupa set aforismes que expressen la síntesi del pensament polític d'aquest prohom del renaixement.
La quarta màxima, De la corrupción y de los remedios, reprodueix un grapat de frases d'una altra obra seva menys coneguda: Discursos sobre la primera dècada de Titus Livi, en què critica les formes de govern i l'actuació de les institucions de la seva època.
De fet, l'eix del pensament maquiavèl·lic radica en el pessimisme sobre la naturalesa humana. Pel filòsof florentí, tots els homes són dolents, amb escasses diferències, i la salvació del bé públic és en la bondat de les lleis, que són necessàries perquè els éssers humans s'abstinguin d'obrar malament, més per necessitat que per voluntat pròpia.
Ara bé, quan un govern s'encamina inexorablement cap a la corrupció, aleshores no n'hi ha prou de promulgar noves lleis sinó que és imprescindible canviar a poc a poc les institucions.
Si finalment "la corrupció assoleix el súmmum, l'únic remei que queda per restablir l'ordre és que un sol home s'apoderi de l'autoritat", afirma sense embuts en Nicollò.
Justament s'insinua l'apel·lació a la figura d'un dictador, "per un període determinat, i no a perpetuïtat", en algunes tertúlies televisives de la dreta espanyola més retrògrada.
Segons aquesta visió populista, la feblesa del govern en combatre la corrupció invalida la "regeneració democràtica", abocada al fracàs per l'estructura anquilosada dels partits polítics.
Per altra banda, els mitjans de comunicació sensacionalistes que se situen teòricament en l'espectre de l'esquerra presenten els casos de corrupció com conductes immorals amb l'oblit de la simbiosi existent entre corruptes i corruptors, associats descaradament.
En definitiva, la corrupció és inherent a qualsevol sistema social que permeti afavorir els rics, desviar els diners públics a les butxaques privades i evitar pagar impostos.
No és estrany, doncs, que la futura llei de transparència neixi sense acord entre les forces polítiques. No és més que posar pedaços en un forat descomunal.
En realitat, no es tracta d'un problema ètic que se solucionarà amb una legislació més severa i amb sentències exemplars per part d'uns tribunals de justícia omnipotents.
L'alternativa passa per la mobilització ciutadana contra els que s'aprofiten del poder en benefici propi o estan al servei dels poderosos. No val a badar perquè són els mateixos que imposen o permeten retallades i privatitzen els serveis essencials.
Al cap i a la fi, la corrupció també ajuda a perpetuar la desigualtat social.
