Aquestes altures de la història és de mal qüestionar el dret dels pobles a decidir no tan sols qui els ha de governar, sinó també el model que ha de regir el seu sistema polític. La democràcia, fonamentada en la possibilitat d'elegir i en l'alternança, es plasma en primer lloc en la votació a què són convocats els ciutadans i que defineix la composició dels parlaments, que al seu torn trien els presidents de govern. És notòria una crisi econòmica i institucional que ha provocat allunyament i desconfiança respecte dels dirigents polítics. Les respostes socials han demostrat una força impressionant, que ha posat en qüestió la manera com els partits exercien la seva capacitat de representació. Ho hem constatat en aspectes de naturalesa econòmica i social i ho hem comprovat també amb les reivindicacions nacionals. Les formacions polítiques tradicionals s'han vist obligades a reorientar els seus plantejaments i la seva acció per no quedar arraconades per mobilitzacions massives que els deixaven enrere.
A l'hora d'analitzar la situació, d'una banda, cal fer una autocrítica col·lectiva sobre l'acceleració del consumisme que uns han estimulat i que altres han adoptat amb entusiasme imprudent. Una economia basada sobretot en el sistema financer i en el sector immobiliari és d'una fragilitat inquietant, com ho és si pren com a eix principal el turisme. Tenint en compte les seves dimensions, la seva població i la seva trajectòria, Catalunya només pot plantejar-se el futur amb perspectives d'un èxit consistent si aposta pel coneixement, la recerca, la tecnologia, la creativitat, el talent i la innovació, la cultura, el sector agroalimentari, l'exportació... De vegades s'ha associat els catalans als antics fenicis, fent-ne una caricatura, però ja ens aniria bé conèixer, apreciar i incorporar algunes de les qualitats d'aquell poble de navegants i comerciants que va saber construir una de les civilitzacions més avançades de la seva època. En tot cas, no sembla que els líders polítics hagin entès prou bé la necessitat d'una reconversió del nostre paradigma econòmic i que estiguin prenent les mesures per posar-la en marxa. Fa l'efecte que els polítics tendeixen a una actitud defensiva i de resistència, potser massa condicionada per la influència dels poders econòmics tradicionals.
Quant als reptes nacionals, la sentència, profundament desencertada, del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia va desencadenar una indignació que difícilment sembla superable sense una nova consulta als catalans, un cop la seva decisió en el referèndum sobre l'Estatut va ser alterada per un organisme desacreditat. Les lleis no són emanació dels déus. I en democràcia l'última paraula correspon al poble. L'objectiu és garantir el dret a decidir. Un cop es produeixi l'escenari on aquest dret es pugui materialitzar serà el moment perquè tothom hi digui la seva amb respecte a l'opinió dels altres, sense estigmatitzar la discrepància. Els catalans volen i han de poder decidir amb llibertat.
