24 de octubre de 2013
24.10.2013
Diari de Girona

El temps posarà tothom al seu lloc

24.10.2013 | 00:00
El temps posarà tothom al seu lloc

Fent el vermut amb uns amics aquest cap de setmana vam arribar a la conclusió que una gran majoria de la ciutadania del nostre país ja s'havia separat d'Espanya i que ara, com en el cas dels divorcis, només calia que els nostres polítics i els espanyols fessin d'advocats i que preparessin els papers perquè signem una separació pactada, negociada i raonable. Sembla, però, que el Govern espanyol i tot l'aparell de l'Estat de moment no en volen sentir a parlar de divorci entre Espanya i Catalunya i menys encara pactat, negociat i raonable. Espanya actua amb Catalunya com aquell maltractador que amenaça la seva muller dient-li que només abandonarà el domicili conjugal con los pies por delante, o sigui, morta. És a dir, després de 300 anys de maltractaments i de 600 d'imperi colonial, un final com el que implica aquesta amenaça seria el més lògic dins d'una certa lògica de la brutalitat.
Ara bé, actualment, amb una Espanya més o menys democràtica (encara que afectada d'una corrupció generalitzada, com durant el franquisme) i que forma part de la Unió Europea, o que com a mínim ha de justificar davant dels seus socis europeus un cert respecte envers la democràcia, seria possible que l'Estat espanyol intentés doblegar la voluntat majoritària dels catalans (expressada en la Via Catalana) mitjançant la força, l'estat d'excepció i la supressió de les nostres institucions? Ni que sigui per fer creure als alemanys i als francesos que Espanya és una democràcia (malgrat que jove i malalta) el més segur és que el Govern espanyol i l'Estat no s'hi atrevirien; encara que ganes no els en faltarien. Però ara, repeteixo, dins de la UE, amb l'euro, intervinguda, rescatada i amb directrius econòmiques que imposa més Berlín que no pas Brussel·les, Espanya no es pot comportar amb Catalunya com ho va fer del 1939 fins el 1975.
És més, dins de la UE hi ha l'exemple democràtic que està oferint el Regne Unit amb relació al proper referèndum d'Escòcia. Però ara no estem parlant d'una Espanya franquista tancada en la seva misèria moral, sinó d'un estat membre de la UE que hauria de comportar-se amb una de les nacions que el conformen amb la mateixa exquisidesa democràtica que els anglesos amb els escocesos. Per tant, l'Estat espanyol en general (institucions incloses) i el seu Govern en particular només poden fer-se els sords i ignorar la nostra voluntat d'exercir el dret a decidir (i això esgrimint una Constitució espanyola que permet o permetria diverses lectures i interpretacions); però res més. Ara bé, fins quan el Govern i l'Estat espanyol es podran atrinxerar en aquesta negativa i alhora fer creure als seus socis europeus que Espanya és una democràcia? 
Després d'escoltar el munt d'amenaces apocalíptiques que s'han formulat amb relació a la independència de Catalunya, el que cal entendre és que qui ho té pitjor i realment cru és el Govern espanyol i l'Estat que té al darrere, perquè d'una banda no ens poden envair militarment, com Zl'any 1939, i per l'altra si ens permeten anar a votar en referèndum saben que guanyarà el sí a la independència. Per tant, tot el que poden fer és guanyar temps i poca cosa més. L'únic que els queda és posar tots els pals a les rodes que puguin a aquest procés; però sabent que no el podran aturar. Saben que una declaració unilateral d'independència (que és el que van fer en el seu moment totes les antigues colònies espanyoles, des de Portugal el 1640 fins a Cuba l'any 1898) és tan vàlida i democràtica com una secessió pactada entre la metròpoli i la colònia; però que en cas de DUI ens costaria una mica més ser acceptats unànimement en l'àmbit internacional.
Per aquest motiu intentaran de totes les maneres possibles que els catalans no votem en referèndum (i ben retratats que quedaran davant d'Europa i de les democràcies occidentals); però no podran impedir que el president de la Generalitat convoqui unes eleccions anticipades i que després les guanyi una majoria de partits favorables a la independència o fins i tot una aliança o entesa sobiranista. I serà llavors quan d'aquesta majoria independentista al Parlament i al Govern sorgirà la declaració unilateral. Per cert, senyor Miquel Roca, un dels pares de la Constitució espanyola, quan pensa començar a redactar un esborrany de la Constitució catalana, vostè que ja hi té experiència? I no es preocupi pel soroll de sabres, perquè aquesta ?vegada no n'hi haurà i podrà treballar tranquil.
Dit tot això, però, i després de fer una descripció ràpida del que podria succeir, tornaríem al començament, quan dèiem que una gran majoria de ciutadans del nostre país ja s'havia separat d'Espanya i que ara calia que els nostres polítics i els d'Espanya facin d'advocats, facin papers, de cara a oficialitzar el divorci entre Catalunya i l'Estat espanyol. Recordem que en tot aquest procés la societat civil catalana sempre ha anat i encara va per davant de la política, del Govern i del Parlament. Ha estat aquesta societat civil la que, manifestant-se, ha obligat la política catalana a posar-se al servei del país. Arribat el moment, el nostre poble mil·lenari sabrà recompensar o castigar segons cada cas. En aquest procés, cadascú en el seu àmbit, tothom està quedant ben retratat. El temps posarà tothom al seu lloc.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook