Hi ha transformacions del paisatge que són absolutament necessàries. Bé, aquí ja es podria iniciar un bon debat sobre el que es considera necessari, abans d'engegar un projecte que canviarà el paisatge. Però després hi ha una altra alteració per actituds i comportaments de deixadesa, abandó, despesa inútil i altres dificultats particulars i mandres públiques. A vegades la mare naturalesa ha cobert molta deixadesa amb el mantell d'unes heures encobridores; molta part del Barri Vell de Girona, unes dècades endarrere, era atapeïda d'heura que amb el seu verd brillant amagava construccions en estat avançat de decadència. Il·lustres monuments d'aquesta terra s'ocultaven amb l'aliança de l'heura; per exemple, a la nostra infància no sé perquè ens portaven a Sant Pere de Rodes, si només s'hi veien heures i bardisses. Mossèn Cinto Verdaguer va saber treure partit poètic d'aquella època abandonada : "¿Perquè a les fulles d'heura esmeragdines Déu la figura els ha dat del cor? Perquè, amigues fidels de les ruïnes els donguin l'abrigall del seu amor, perquè serveixin d'aspra a les que cauen, de sudari florit a les que jauen, perquè amb sos rinxos i garlandes verdes siguin tapís de l'àbside trencat, i amaguin del vell frontis les esquerdes".

Girona, plaça forta en patrimoni històric i monumental, ja ha vist realitzats molts passos en l'estima i la recuperació d'aquesta riquesa paisatgística. Però a la panoràmica comarcal s'observen certes deixadeses. Ens trobem que a l'època de la Revolució Industrial es varen crear moltes estructures operatives i necessàries, modèliques en el seu temps, aquell temps en què el Ter i el Llobregat eren considerats els rius més treballadors d'Europa. Ara, per fer-se càrrec de l'abandó, només cal fixar-se en el deplorable estat dels grans edificis que havien estat fàbriques, centrals hidroelèctriques, colònies fabrils, canalitzacions, que es poden veure arran de carreteres i rius especialment al Ripollès.

Després ens fixaríem, a tot arreu, en les instal.lacions ja caducades i abandonades de grans màquines de pedreres, cimenteres, graves i altres, com estrambòtics monuments a uns treballs que ara ja no realitzen. Tot passant, es poden veure abocadors de tot, en actiu o abandonats, com parracs de la civilització actual. Es veuen restes arquitectòniques, privades i públiques, mig amagades per la saviesa natural de la vegetació.

Continuaríem la ruta per la grisor dels paisatges de nota insuficient, contemplant ara un estat general defectuós a les lleres dels rius. Ja se sap que els arbres de ribera tenen una existència justificada en el paisatge fluvial, però la seva sobreabundància a la vora dels ponts -diuen les observacions dels pagesos- hauria de ser controlada: des de les baranes dels nostres ponts, com Fontajau, a Girona, Pont de l'Aigua, a Sarrià de Ter, el pont de Bàscara, i altres, hom es pot preguntar quin comportament tindria aquella considerable massa forestal arrossegada per una probable inundació; és aquest un tema que debaten i debaten polítics i ecologistes, enfrontadament, i a vegades els ciutadans espectadors tenim la percepció de que no anem bé. Recordo ara com un cas que no havia d'haver succeït que el març del 2001 l'Agència Catalana de l'Aigua va reconéixer que s'havia equivocat, a Besalú, en el tractament d'una actuació a la llera del riu Fluvià, a la zona del pont romànic.

Criteris, tecnicismes i economies no estan a la mà de l'opinió pública, però aquesta vol veure decisions. I encertades.