Cada vegada que sento que he d'escriure un determinat article, corro el risc de perdre el bon humor. Sobretot si, a més, m'ho demana el cos. M'arriscaré. L'Estat -el mateix de ZapateroAznar- ha fet molt per aquestes víctimes, que es van manifestar diumenge passat. És possible que pugui fer alguna cosa més i em sembla bé, encara que hi ha dues coses que l'Estat, si té interès a sobreviure, no pot fer de cap manera: incomplir les sentències i comprometre el seu futur. I en el futur sempre espera un armistici, una abraçada de Vergara o com en vulguin dir. El mal humor de la política potser derivi del fet, incontrovertible, de no poder acontentar, de veritat, ningú.

Potser no sigui culpa de les pròpies víctimes i dels seus familiars (i en tot cas em resisteixo a culpabilitzar-les), sinó dels seus nombrosos animadors que es comporten com espanyols de la pitjor tradició: sense cap empatia pels adversaris (inclosos els mansos), amb esperit de trinxera i amor monògam a la camisola. No fa falta que em recordin que també n'hi ha a l'esquerra: els veig cada dia. Per la gent de les cunetes, pels afusellats de la postguerra civil (no parlo dels crims sectaris en plena contesa), que també van morir com gossos i que eren molt més nombrosos que les víctimes d'ETA, no sembla que procedeixi tenir cap consideració. Al·legaran que són històries molt velles; encara ho serien més si s'haguessin tancat fa temps com és degut: amb honors fúnebres i alguna disculpa. Molt més recent és l'11-M, però Zapla?na bé que reia, en seu parlamentària, mentre declarava la seva portaveu, Pilar Manjón.

Però el que de veritat ha encès totes les meves alarmes és aquest lema, pancarta o principi que es va proclamar a la manifestació: "Per un final d'ETA amb vencedors i vençuts". Home, això em sona: "Volverán banderas victoriosas/ al paso alegre de la paz". Bé que els ho van recordar als vençuts i, aquella vegada, eren mig Espanya. ETA, feliçment, va perdre la guerra: no cal entestar-nos en cap complaença.