Hi ha zones de la ciutat que poden pertànyer a qualsevol ciutat. Si et tapessin els ulls, et donessin unes voltes, et pugessin o baixessin d'un avió, d'un tren, d'un cotxe, i et deixessin després en una d'aquestes zones neutres de la teva pròpia ciutat, no sabries dir si et trobaves a París, Madrid, Barcelona o Budapest. Hi ha barris que són a totes les ciutats com el fetge és a tots els cossos. Si abandonessin un bacteri en un fetge qualsevol, i suposant que el bacteri sabés expressar-se, tampoc sabria dir si es tractava del fetge d'en Pere, d'en Joan o de la Filomena. Volem assenyalar, en fi, que hi ha coses iguals, d'aquí la necessitat d'establir diferències.
La història de la cultura és la història de la diferència. Allò natural és la igualtat, l'analogia, el desordre. Per distingir un arbre d'un altre cal haver arribat a un grau d'evolució interessant, el mateix que per distingir un tinent d'un general. En la naturalesa no hi ha tinents ni generals. Les males herbes creixen al costat de les bones. I ni les primeres són dolentes ni les segones bones. Les anomenem així per diferenciar-les, com anomenem enginyer l'enginyer i metge el metge, encara que l'enginyer podria ser metge i viceversa. De fet, no és fàcil distingir un professional fals d'un verdader, d'aquí els certificats, els segells, els títols, el diploma que penja a la paret.
Gairebé amb el mateix ADN es pot construir un cuc o un home, depèn de com col·loquis els gens. Els poses així i et surt un goril·la; els poses d'aquesta manera i et surt una mofeta. La base diferencial és mínima. Passa alguna cosa semblant amb les paraules: Si cauen d'aquest costat et surt AMOR i, si d'aquest altre, ROMA. La diferència apareix sempre a dalt, a la superfície, al careto, com la diferència de les ciutats es mostra en l'anomenat nucli històric. Per això, de la mateixa manera que en certs barris no saps si ets aquí o allà, en determinades situacions no saps si ets aquest o aquell. Tant hi fa: t'acostes a una comissaria, busquen a la base de dades i t'ho diuen: vostè és Frederic Gonzàlez, per exemple. Ve a ser el mateix que dir salze al salze. Es queda un més tranquil. Però a què venia tot això?
