actualment, sovint l'èxit s'associa a la televisió, a la fama ràpida i sovint sense massa sentit. Estem farts de veure personatges que, sense que ningú sàpiga quina virtut tenen, entren en les nostres cases dia rere dia. Jo no penso que això sigui un èxit real per a ningú, ni per als protagonistes d'aquestes posades en escena sovint tristes. Crec que són producte de la societat en la qual vivim on, normalment, no es valora l'èxit de veritat, l'èxit d'aconseguir alguna cosa important per a un mateix o per a la societat, fruit d'un esforç, del treball.
A mi m'agrada un altre tipus d'èxit, l'autèntic, el que només aconsegueixes creient fermament en un objectiu i posant totes les teves forces a arribar a la meta. No fa massa temps vaig tenir la sort de poder escriure un llibre, Tocando el cielo, resultat de les meves converses íntimes amb una pila de personatges. I dic converses íntimes perquè el clima que es va crear amb cadascun d'ells va ser de complicitat. Jo no volia fer entrevistes a l'ús i ells van estar encantats que, alguna vegada, poguessin expressar-se de manera lliure, exterioritzant els seus sentiments. Vaig escoltar moltes vivències, de gent molt famosa, però el que jo els preguntava insistentment era: En quin moment de la teva vida has tocat el cel? En quin moment personal o professional has sentit la felicitat plena? Em va sorprendre gratament veure com persones que són elevades al cel en els mitjans públics, tenien els seus moments de glòria, de tocar el cel, en coses que gairebé tots hem experimentat. Molts d'ells, per no dir tots, em parlaven de moments íntims, personals: el naixement d'un fill, el seu casament... Quan jo els preguntava per les seves carreres professionals, la majoria m'explicava anècdotes dels seus inicis, del dur treball que van haver de passar per arribar a on estaven.
No em parlaven del seu moment actual, sinó de com havien començat aventures que, molt sovint, només eren possibles en la seva ment, fruit de la seva il·lusió. Recordo amb especial emoció quan Lluís Llongueras em va relatar com, de jove, va enlluernar tot un auditori a París fent-se ell mateix una tallada de cabells enmig de l'escenari. Encara reia després de tants anys, i se sorprenia de l'atreviment que va tenir. Ell creia en si mateix, i per això va fer una cosa que ningú més s'atrevia a fer. Aquí va començar una història d'èxit, d'èxit de veritat. No eren flor d'un dia. Tots s'havien esforçat, havien donat el millor d'ells mateixos per "tocar el cel" en l'àmbit professional, encara que, per a ells, era més important "tocar el cel" en l'àmbit personal. No sé a què em porta aquesta reflexió, o potser sí que ho sé!
Si vaig aprendre alguna cosa important de totes aquestes converses és que l'èxit només s'aconsegueix implicant-te al màxim en tot allò que fas, i que donem massa importància a l'èxit professional, quan, en realitat, existeix un altre verdader èxit, que està a ser feliç. No em vull fer pesada, perquè sovint us intento unir a les meves causes, però estic educada per educar els nostres fills en la cultura de l'esforç i l'èxit de veritat no està a sortir a la televisió o a ser molt famós, està a ser feliç i fer feliços a la gent que volem. M'ajudeu?
