Els catalans ens mereixem ser espiats pels nostres propis espies. Ni els de la NSA americana, ni els del CSI espanyol: els Mossos de la secreta. Qualsevol concessió per sota d'aquesta exigència s'hauria de considerar inacceptable. Ja va ser una badada prou gran no posar-ho ni a l'Estatut del 1979 ni al del 2006, però no podem tornar a cometre el mateix error.

En la construcció de les famoses estructures d'estat, de les quals tant es parla en el procés de transició nacional, l'estructura d'espionatge ha de tenir un paper rellevant, al costat de la hisenda pròpia i del sistema de pensions. Tal com està el món, no serveix de gran cosa que un país vegi reconeguda la capacitat de recaptar els seus impostos i de gastar-los en allò que decideixi, si és un altre govern el que monitoritza la circulació de trucades telefòniques i de missatges per Internet, i decideix quins val la pena escoltar i enregistrar.

Catalunya ha fet mèrits de sobres perquè se li reconegui el dret a la competència plena en matèria d'espionatge. Ha donat al món la figura de Joan Pujol i Garcia, àlies Garbo, l'agent doble que va aplanar el camí a la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial. També de Catalunya va sorgir la figura de Domènec Badia, àlies Ali Bey, espia, aventurer i oportunista per terres del Magrib i el Pròxim Orient al principi del segle XIX.

I és aquí on ha nascut i crescut l'agència de detectius Método 3 i la innovadora tècnica del centre de flors a La Camarga. Sense comptar la catalanitat de Mortadel·lo i Filemó, nascuts a Barcelona de la mà del barceloní Francisco Ibáñez i de la barcelonina Editorial Bruguera.

Però l'argument definitiu és la capacitat catalana per embolicar la troca i generar arguments de pel·lícula amb detectius per entremig. Un país on un diputat socialista realitza una comanda de micròfons ocults per fer un favor a una senadora del PP la qual, al seu torn, vol agafar en fals l'hereu d'una família convergent, és un país perfectament capacitat per espiar-se a si mateix i per aconseguir que els secrets descoberts vagin a parar als diaris, que és la culminació habitual del procés en l'espionatge modern.

I tot això sense necessitat d'arribar als extrems de desterrar cap analista informàtic a Moscou, on fa fred, ni cap bocamoll compulsiu a l'ambaixada d'Equador a Londres, on es menja força malament. Espionatge, sí, però civilitzat, que aquí ens coneixen tots.