La història de l'"àngel ros" és un coixinet d'agulles en el qual s'han punxat tots els prejudicis de la policia, del periodisme i del nostre cap lector i espectador, on encara estan endollades aquestes sinapsis equivocades destinades a facilitar la rapidesa de la resposta, sense tenir les dades per a un judici.
En un campament romaní a Grècia va aparèixer Maria, una nena rossa i d'ulls clars, que tenia per pares dos gitanos morenos de verda lluna que la feien mendicar. L'ADN va determinar que no eren els pares biològics.
Dies després, l'anàlisi d'ADN va determinar que els pares eren gitanos búlgars alts i rossos com la cervesa als quals, a continuació, es va implicar en el presumpte delicte de venda de nadons, com els altres en el de segrest.
De les últimes incidències, si hi va haver diners pel mig o no, potser mai sapiguem la veritat. Sabem que si la nena hagués estat de color d'oliva, si no hagués tingut una aparença escandinava, mai se n'hauria investigat la procedència. Malgrat que procedeix d'una zona en la qual històricament han fet la guerra i l'amor tants pobles movedissos del nord, del sud i de l'est, va sortir del prestatge el vell conte dels zíngars que s'emporten al nenet príncep al seu carro, arrabassant-lo del seu destí. Aquesta llegenda ja està recollida a La Gitanilla, de Cervantes, text en el qual la protagonista resulta ser d'origen aristocràtic, raptada al bressol per gitanos.
L'últim dels prejudicis permet el negoci: un "àngel ros" recapta més que un mocós moreno que produeix menys empatia, menys pietat, menys diners, menys oportunitats de viure.
Segurament, el futur de l'"àngel ros" (àngel i ros, ummmm) quedarà en no res perquè no és il·legal viure en la misèria, sigui genètica o adoptiva. I això gairebé cal agrair-li-ho. Així no es pot exterminar la misèria, encara que sí es pugui expulsar els gitanos, com a França, o multar als captaires com a Madrid.
