04 de novembre de 2013
04.11.2013
Diari de Girona

Idealisme pràctic

04.11.2013 | 00:00
Idealisme pràctic

"Dues línies vermelles:
Catalunya no és una regió més d'Espanya, però tampoc pot definir unilateralment la seva solidaritat amb Espanya"

En el primer episodi d'El ala Oeste, la sèrie que va educar una generació d'americans en l'ideari que portaria Obama a la Casa Blanca, el president pronuncia un petit míting d'agraïment. Segons l'estratègia pedagògica de la sèrie, no es tracta de posar en llavis del president un ideari abstracte o una doctrina. Crec que allò decisiu per al guionista va ser mostrar casos concrets i quotidians de l'acció política i oferir una forma de comportament que fos realista, però que fes sentir-se orgullosos els actors per la seva forma de comportar-se, o almenys els confirmés en les seves conviccions. Aquesta és la comprensió de les coses que extreu l'espectador. Com a detall gairebé subliminal, per identificar l'ideari de la sèrie només s'ha d'observar un detall. Darrere del podi del president es llegeix un lema en una pancarta, la consigna de la sèrie: "Practical Idealism".
I així és. El millor dels mons polítics possible es va imaginar enmig dels passadissos de la Casa Blanca. Pels seus despatxos sempre oberts, pels quals circula l'aire de la transparència, de la intel·ligència, de l'enginy i de la lleialtat, veiem als protagonistes viure per a la política, no de la política. I no obstant això, no hi ha dogmes, encara que sí principis. Aquests no descriuen només línies vermelles, sinó punts de vista que permeten abordar estratègies. Enfront del que es podria suposar, el grup humà allà imaginat era ple de flexibilitat i de versatilitat, de coratge i de valor, de fidelitat i de capacitat de pacte. El repte per als directors de la sèrie era presentar sempre la millor de les solucions possibles o, quan no hi havia cap solució, presentar la conducta més digna enfront de l'adversitat i la tragèdia. Això permetia a la sèrie transmetre a l'espectador una gamma molt àmplia de sentiments, des de la solidaritat fins a l'alegria, des de la pietat a la compassió, des de l'entusiasme a l'amargor.
Qualsevol que desitgés enrolar-se en una empresa pública hauria de saber-se aquesta sèrie de memòria. Allò dit val per a periodistes i per a polítics, ja que en el fons són una mateixa cosa. Amb això potser aconseguiríem que els nostres polítics, davant d'un problema donat, poguessin imaginar de manera clara com es comportaria algun d'aquests homes de l'"Idealisme pràctic". Aquest platonisme no és contemplatiu, ni intel·lectual, sinó operatiu i pragmàtic: es tracta d'acreditar-se davant un model i d'intensificar l'esforç d'assemblar-s'hi. Sens dubte, el comportament dels nostres polítics tindria més eficàcia per configurar un sentiment profund de conviure enmig de percepcions comunes.
Podem aplicar aquestes reflexions a l'assumpte de Catalunya, un problema real que només es pot resoldre amb molta intel·ligència i capacitat. Desgraciadament, no veig a cap dels actors implicats en un univers dominat per l'idealisme pràctic. No crec que ningú hagi generat una dinàmica persuasiva ni un plantejament que ens sentim inclinats a compartir. Pot semblar un assumpte menor aquest d'aconseguir que un espectador se senti inclinat a compartir percepcions. Però no ho és. Per principi, el de Catalunya és un assumpte que es farà a la vista de molts observadors no directament implicats, que no han pres partit per endavant. Molts espanyols estan disposats a escoltar el millor argument i no senten rebuig per cap resultat final. Els preocupa sobretot el com, el guió. I amb franquesa, l'espectacle no promou la paciència ni el gust de mantenir l'atenció. Tot té un aspecte primitiu, fanfarró, xulesc, solipsista. Un bocamoll i un mut, no dóna per a un guió dolent. I com a pròleg per a una baralla de boxa és massa llarg i avorrit.
La forma d'amenaçar i de fer por en el rival per part d'aquests actors és recíproca, però com és propi en personatges que no es creuen el que diuen, les amenaces no cessen de repetir-se en una escalada en la qual ja no es pot distingir el xantatge del càlcul, la pulsió de la reflexió. Tot es redueix a això: Catalunya independent s'enfonsarà, però Espanya sense Catalunya s'enfonsarà amb ella. Quan s'arriba a aquest argument, es descobreix com de lluny que estem d'un idealisme pràctic. Aquesta forma de veure i d'actuar mai és la coartada de suïcides que decideixen enfonsar-se junts abans de reconèixer que estan embrancats en alguna cosa que ningú pot compartir sense fanatitzar-se. Sens dubte, tots saben que una consulta sense pacte serà tan absurda com mantenir un pacte constitucional sense vincle real amb la gent. Aquestes pràctiques són tan estèrils que, una vegada culminades, es descobreix que res no s'ha resolt. L'endemà que es prohibeixi la consulta, o l'endemà que es realitzi o no es realitzi a la seva manera, tot seguirà igual. La sensació més amarga serà la d'haver perdut el temps tres anys. No hem d'enganyar-nos: qui s'enrola en una escalada ha d'estar disposat a arribar al final. Però aquí no hi haurà final.
Convergència i Esquerra no arribaran al final, encara que arribin a la consulta. Per la seva part, Espanya no necessita arribar al final. N'hi ha prou d'aplicar la llei... De moment. I aquí es veu l'error més greu dels independentistes. Sota un Estat de Dret, no n'hi ha prou amb la democràcia directa. La naturalesa mateixa de l'Estat de Dret impedeix apel·lar a escenaris, arguments, estratègies o amenaces que el transcendeixen. Aquesta opció, lluny de donar una imatge de fortalesa, la dóna d'impotència. Negociar sota l'amenaça d'independència és inviable perquè situa l'altra part davant una inevitable debilitat. És lògic que Rajoy, sota aquesta premissa, es negui a tot pacte. Pensar que aquestes velles paraules es poden pronunciar impunement perquè vivim en un univers incondicionalment pacificat, és un error. Allò ben cert és que, encara que no trenquin la pau, no creen un espai de cooperació. Un Govern no pot negociar sota una atmosfera dominada per aquestes paraules.
Sens dubte, l'escalada d'invocació divergent a la legalitat i a la democràcia va començar fa molt temps. La conseqüència serà desactivar la legalitat i la democràcia a la vegada. Cap dels dos principis valen de manera absoluta i separada, i els actors s'han equivocat en llançar-los un contra l'altre. Però ja no poden fer res més i només podem esperar que aquest procés s'acabi amb la doble evidència que una legalitat sense base popular és buida, i una democràcia sense base legal, cega. És el que ha donat de si el joc. Un guió dolent, uns actors dolents, només poden produir una esperança: que la pèssima comèdia acabi aviat i que aquests actors surtin d'escena. Per escriure el futur, els polítics que resolguin aquest assumpte hauran d'amarar-se d'idealisme pràctic. Potser llavors puguem tenir percepcions comunes. L'idealisme pràctic només aspira a produir-les. Per a això, dues línies vermelles: Catalunya no és una regió més d'Espanya, però tampoc pot definir unilateralment la seva solidaritat amb Espanya. La resta és coneixement històric, respecte, flexibilitat, intel·ligència, lleialtat i enginy. Idealisme pràctic.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit