La llengua catalana és el nexe d'unió més important que compartim els habitants del conjunt dels Països Catalans i el testimoni més clar d'unes arrels i d'una història que ens són comunes. Heus ací diferents reflexions que vénen a tomb amb aquesta introducció:

"Car la llengua catalana forma part de l'herència igual que les pedres i els paisatges. Com podem entendre el nom de les nostres muntanyes, dels nostres pobles i dels nostres rius si no sabem català?" (Llorenç Planes, activista i polític nord-català).

"La llengua d'un poble és l'expressió del seu caràcter i la seva pròpia identitat". (...). "Venim d'allà mateix, tenim la mateixa llengua i som el mateix" (Pau Faner, escriptor i pintor menorquí).

"El català va fer per manera que, per segles, malgrat la distància o l'aïllament, encara pervisquessin a l'Alguer valors i referents simbòlics compartits amb la resta dels Països Catalans. A més, les seves pregones arrels catalanes permeten a la ciutat de tenir un horitzó cultural més". (Guido Sari, intel·lectual alguerès).

"La personalitat d'un poble i d'un país, la defineix la conjunció de factors geogràfics, històrics, econòmics i culturals. L'expressió més sensible del particularisme d'una col·lectivitat, de la seva personalitat diferenciada, és la llengua pròpia" (Manuel Sanchis Guarner, filòleg i historiador valencià).

L'idioma és un marcador social de primer ordre. Bàsicament perquè ens identifica territorialment, estableix vincles afectius, genera emocions i, sobretot, esdevé un aspecte determinant en la consciència lingüística (Quim Gibert, psicòleg fragatí).

Què cal fer, doncs, si la llengua és el vincle de la nostra consciència identitària i són moltes més les coses que compartim que no pas les que ens separen? Doncs, més intercomunicació dels mitjans informatius; més intercanvi d'informació; més estades, d'uns i altres, als diferents llocs per a descobrir el conjunt del territori i, és clar, des de les escoles i famílies, fomentar, encara més, els coneixements culturals, geogràfics, històrics i lingüístics que ens uneixen.

I, sobretot, prendre consciència que els obstacles que pot viure la llengua allà on sigui que els pugui patir ens afecten a tots; igual que les alegries i les bones notícies. "El català no és una llengua en desús, sinó vigent i de modernitat", deia Jaume Bartomeu, l'anterior president d'Andorra.

Acabem amb Josep Pla: "El meu país és aquell on quan dius "Bon dia!", et contesten "Bon dia!"".