Periòdicament es recorda que un informe del Banc Mundial ja aconsellava fa més de cinquanta anys que l'Estat espanyol apostés per afavorir els sistemes de transport que unissin les ciutats valencianes i catalanes entre elles i amb la resta d'Europa, ja que era la concentració més important de potencial econòmic de la Península. Aquell informe va donar peu a la construcció de les autopistes de Barcelona cap a la frontera francesa i cap a Tarragona i València, però, això sí, de peatge. Al cap de mig segle llarg, el Parlament Europeu, després de dilatades negociacions, ha aprovat el mapa d'una xarxa bàsica de transport de mercaderies per ferrocarril que defineix nou grans itineraris per vertebrar Europa l'any 2030, i per als quals hi haurà un finançament comunitari que podrà arribar al 40% en els trams transfronterers. I com era ben evident, un d'aquests itineraris és el corredor mediterrani, des d'Algesires fins a Marsella i fins a Lió, que connecta amb la resta de la xarxa. S'ha de dir, però, que el corredor mediterrani, per estranyes raons, passa alhora per València i per Madrid, tot i que la capital ja forma part del corredor atlàntic Lisboa-París. El que no surt al mapa és l'absurda idea d'un eix central que travessés el Pirineu per Canfranc, defensat per alguns polítics espanyols només per guanyar vots a l'Aragó. Els diners estalviats en aquesta bajanada es podran destinar a projectes d'utilitat indiscutible, entre els quals el corredor mediterrani és d'una claredat que clama al cel pel fet que no estigui construït des de fa anys. Per això és de justícia demanar que les inversions comencin de seguida en aquest corredor. No obstant, com informava ahir Diari de Girona, mentre el corredor mediterrani s'ha de conformar amb el tercer carril, el Ministeri de Foment ha decidit que comparteixi pressupost amb l'alta velocitat de Madrid a Galícia. Per enèsima vegada, l'Estat aposta per una obra insostenible i de dubtosa rendibilitat en detriment de fomentar les zones productives del país.
