Havia de ser Cristóbal Montoro qui ens tornés a la realitat i revelés les intencions dels nostres rectors públics: com ja havia fet deu anys enrere (quan era ministre d'Hisenda amb Aznar), fa ben pocs dies tornava a afirmar que a Espanya no hi ha hagut bombolla immobiliària (tant és que els índexs revelin una caiguda del preu dels pisos de segona mà superior al 40%, des del 2007) i que el sector del "totxo" és "vital" per sortir com més aviat millor de la crisi.

Tal com va passar fa vint anys, després dels actes de contrició per haver aixecat pisos a tort i a dret i després de manifestar el propòsit d'esmena d'orientar l'economia a l'exportació i cap a un nou model productiu, Montoro ens comunica que es farà el possible per ressuscitar l'estructura basada en el totxo i el crèdit. Només hi ha un inconvenient: el nostre context actual.

I és que, a diferència dels 90, quan els nostres governants podien manipular l'economia al seu capritx (gràcies a la devaluació de la pesseta, per exemple), ara estem sota vigilància de Brussel·les i del BCE. No només això: tots els agents estan en fase de desendeutament (sector privat) o de control del dèficit i compromís ineludible de pagament dels interessos del deute (sector públic). Per si n0 n'hi hagués prou, no hi ha CAM ni Cajas Castilla-LaMancha que financin trens AVE fins per al poble més recòndit o aeroports sense avions. Sense oblidar el factor fonamental: perquè es venguin pisos, han de donar-se condicions demogràfiques (són al mercat les generacions menys pobla?des i que, en molts casos, hereten pisos dels seus pares) i d'oferta (encara hi ha centenars de milers d'habitatges buits, que tampoc compraran uns emigrants que tornen als seus països, davant la perspectiva de viure en un que té un atur del 26%). Així que no, ministre, aquesta vegada ho té més complicat per satisfer les seves fantasies (no) bombollistes.