Zamunda, BCN

Hi ha hagut una gran boda índia, digna de Bollywood, a Barcelona. Hi ha qui la defensa, naturalment, apel·lant a allò tan recurrent de la pela, a l'impacte econòmic que representa que uns multimilionaris, i els seus generosos parents i amics, vinguin a convertir-te la ciutat en el plató dels seus deliris romàntics. Però comencem per aquí, per la pasta. Els convidats han gastat, segur, però ho han fet als hotels de luxe i als seus minibars, per tant difícilment el suposat benefici ha repercutit en ningú més que el que ja factura per valor de set xifres. No els veig, no, els de la boda, comprant en una merceria o en un súper de barri. Més excuses: la projecció internacional de Catalunya. Tampoc no me'ls imagino ostentant del nostre país a l'exterior més enllà d'ensenyar fotos d'amics pets al costat d'una escultura o la típica introducció ensucrada del vídeo de casament. Per tant, la "projecció" acabarà arraconada al prestatge d'un palau exòtic i reduïda a l'anecdotari de l'hora del te. Després hi ha aquesta alegre cessió de l'espai públic per a meravelloses fastuositats dignes de la pel·lícula El Príncipe de Zamunda. Qualsevol ciutadà tindrà la mateixa comprensió i afany de col·laboració de les institucions barcelonines si vol casar-se en tan excepcional i faraònic marc museístic? La resposta és cíclica respecte a aquest modest article: sí, si té la pela per fer-ho. Els nuvis, clar, han declarat estar "encantats" amb Barcelona. És el que té quan vas a casa d'algú, et deixa fer el que et dóna la gana i a més vénen els amfitrions (Mas, Trias, Ortega i, oh, Llanos de Luna) a fer-te reverències.