Es envejable veure com a França, la proposta d'un president amb tan poca popularitat com Hollande, de reduir de 22 a 15 regions, es percep necessària per a la ciutadania. Passin, si volen, per les edicions digitals dels diaris principals, per llegir-ne els comentaris. El Govern considera la possibilitat d'eliminar un dels nivells de l'administració, els Departaments o la burocràcia regional.
Pressionats per la crisi, molts entenen que els interessos republicans són per damunt dels interessos de partit. A casa nostra, amb un informe Roca que data de l'any 2000 per a la fusió de municipis, amb prou feines movem un dit per alleugerir càrrecs polítics. Sabent que la Unió Europea, amb directrius concretes, pressiona perquè ho fem.
Altres debats ens allunyen d'enfrontar els 50.000 milions d'euros de deute de la Generalitat, que no és només la xifra, sinó els interessos en augment a pagar any rere any. Amb un Govern de CiU marcat pel neoliberalisme, amb una ERC que és partit de Govern però que no genera un programa de Govern. Amb un PSC en el laberint de les ànimes, i que defensa una iniciativa federal que té exemples exitosos on emmirallar-se com Àustria, Alemanya o la Commenwealth australiana. I que ajudarà a aportar realisme a la crispació. Per enfrontar els problemes actuals, cal una nova transició. Però per encarar canvis calen dirigents com el primer Suárez, el primer González, Carrillo o els joves Pujol i Arzalluz, que es van arremangar sense trinxeres per assolir pactes de consens, que ens van col·locar a Europa i ens van fer conviure: ens cal aquell esperit, amb polítics que pensin a llarg termini.
