Cartes

JAUME VAÑÓ SARDÁ. girona.

Recentment es va celebrar el sor?teig del número de tall a partir del qual s'assignaven les places d'hotel. Sembla que per un error no es varen avisar els afortunats, sinó uns altres. Això òbviament ha provocat el malestar dels que es creien els afortunats, des del moment en què varen rebre un mail que els informava que havia estat una confusió.

Però els errors sempre, sempre hi ha l'oportunitat de corregir-los. I crec que l'organització té a les seves mans el deure de fer-ho.

Per exemple suggeriria que per reparar el disgust es donés l'oportunitat de poder venir a Girona un altre cap de setmana, adjuntant un cupó perquè els restaurants adherits poguessin fer un menú amb el preu previst per Girona 10+1. Seria una solució. Però de ben segur n'hi ha més.

Girona no es pot permetre el luxe de tenir unes persones dolgudes.

Al president

de la Diputació

de Giroma

Francesc Buixeda Cabré. girona.

Fa un temps parlàvem dels asses?sors de la Diputació que vostè presideix, per una denúncia, cobra?ven i no assistien al seu lloc de treball. Ara en declarar al jutjat s'ha tornat a remoure el cas.

Les seves declaracions defensant l'existència dels assessors, m'han forçat a escriure per desfo?gar-me i informar quin tipus de personal és, què fa, per a què serveix i qui el nomena.

Parlen de dotze assessors, però d'aquests càrrecs amb altres deno?mi?nacions n'hi ha més, arribant a uns 30, que cobren uns 40.000€ anuals cada un (1.200.000€) sense el detall dels privilegis (telèfons, tablets, targetes de crèdit, etc.). És una petita mostra del que està passant en totes les administracions públiques (estatals, autonòmiques i locals), es diu que en l'àmbit estatal el nombre d'aquests és de 17.000 amb una despesa d'uns 900 milions anuals (la quantitat real no la diuen).

Sr. Giraut, vostè diu que considera imprescindible l'existència d'aquest personal, els han de posar perquè és de confiança i per poder desenvolupar la seva tasca d'assistència al polític de torn. Molt bé, però el que no diu és que aquest tipus de personal el nomenen a dit els diferents partits, sense cap prova. S'establiren per la classe política, per col·locar membres dels partits i així agrair-los la seva col·laboració. La tasca la segueixen fent els funcionaris de carrera de sempre, per això no és necessària la seva presència física al lloc de treball.

Molt parlar de modificacions, reestructuracions i racionalització de les administracions, però d'aquest tema ni mu, no els interessa, no els paga el partit, els paguem nosaltres. Faig una reflexió final, si les persones que ocupen un càrrec necessiten assessors, que s'ho facin mirar i que no es presentin, perquè no estan preparats per desenvolupar-lo.

Nosaltres no som d'eixe món

Carles Mallart. girona.

Fa poc rebo una trucada d'un empresari bon amic meu de ?mitjana edat i em comenta: "No ?recor?do haver estat mai en un jutjat i ara tinc un tema i necessito plantejar-lo a un advocat, bon professio?nal, que es treballi el tema, que vagi per feina... que sé que és amic teu. Em pots acompanyar?". Dit i fet, només faltaria, concertem dia i hora i anem tots dos a la seva consulta.

L'advocat és molt clar, li diu que el tema és menor però si no actua bé se li podria complicar, i molt. Després de comentar el tema uns 45 minuts, el meu amic etziba a l'advocat el següent: "Quant em cobrarà vostè per defensar el tema?". L'advocat li contesta: "Jo li cobraré 3.000 euros, pero me n'ha de portar 7.100". El meu amic em mira, queda vermell i li diu: "M'ho podria explicar senyor?". "Cap ?inconvenient, només faltaria: Miri, els 3.000 euros són per a mi, i amb això en tinc per pagar el personal, les despeses d'advocat, els telèfons, l'aigua i la llum del despatx, comunitat, la calefacció, fotocopiadora, impresos, desplaçaments, i un llarg etc. i podria estar molt content que em quedessin 1.000 euros nets per a mi. I els 4.100 ?euros fins arribar a 7.100, són per ?impostos, SS, IBI, impost de societats, l'IRPF, l'IVA,... és el que hi ha, i és la societat en què vivim".

El meu amic em mira amb cara de cromo i li diu: "Escolti, perdoni, vostè no és pas car, però el sistema és espantós". Conec aquest advocat fa més de 25 anys i té tres frases de manual dels tres elements que intervenen en un cas: A) Tenir raó; B) Demostrar-la; i C) Que te la donin, i sobretot la primera és prescindible. El meu amic surt esverat i em diu: "Carles, sort que m'has acompanyat perquè no és el meu món". Diu, l'advocat ha estat molt clar i contundent pe?rò me'n vaig amb un cor petit i encongit, i com diu la cançó d'en Raimon: Nosaltres no som d'eixe món.

"Rock Center Girona": cultura, turisme i qualitat

Eulàlia Badosa. girona.

Recentment es va publicar en aquest diari una notícia relaciona?da amb l'anomenat "Rock Center Girona". Quan es parla d'una possible inversió privada en cultura de vuit milions d'euros en una ciutat com Girona, crec que s'han de re??plantejar les línies estratègiques en l'àmbit cultural de la ciutat per fer-ho tot una mica més fàcil. Sobretot si, de passada, es pot donar un bon ús cultural a algun dels edificis o espais gestionats per ?l'Ajuntament. Girona ha fet grans esforços durant els últims anys per posicionar-se al mapa cultural i turístic de qualitat. S'ha fet bé i s'ha de felicitar a tots els agents que hi han participat, com el govern municipal. L'arribada de l'alta ?velocitat, amb tots els potencials turistes a bord, ha consolidat aquest ?procés. Però la ciutat té més recorregut i, precisament, inversions culturals de qualitat com el "Rock Center ?Girona" són la línia a seguir per al ?futur dels ciutadans. No ens podem permetre perdre aquests trens...

Culpable d'estimar

Laia Xifra Cufí. girona.

Senyores i senyors, la infanta Cristina es declara culpable d'estimar (sí, ja ho sabem, una confiança cega que sent la dona enamorada que li bloqueja tots els teixits neuronals: tesi que confirmen tots els manuals de prestigi sobre el tema) i això sens dubte en l'espanya "subversiva" en la qual ens trobem és un acte de lloança; sí, en la "gallarda" Espanya on les dones ja no seran responsables ni del propi cos. Tants anys de revolució femenina per adonar-nos que les cendres del franquisme encara cremen i que l'ideal femení no és altre que l'abnegació absoluta a la figura masculina.

Però tranquil·les, dones, que d'a?quest fet llastimós encara en podem treure rendiment. En tenim més exemples: l'esposa de Bárcenas totalment sorpresa de les acti?vitats delictives del seu marit; la presumpció d'innocència d'Ana Ma?to (una altra persona cega i alie??na als Jaguar del marit; afortu??nadament la seva escassa intel·?li??gència femenina li ha permès ar?ri?bar a ministra de Sanitat). Algú em pot dir on descansa el límit de l'estupidesa i la vulgaritat en aquest país?