les serralades, cada cop més visitades o conquerides, han introduït l'expressió ufanosa de "hem fet el cim", com una alegria contagiosa. Les valls són més discretes. Aquí es colga més aviat el sol, però no oblidéssim que a les valls hi han nascut grans civilitzacions. És massa trista la determinació d'una "vall de llàgrimes", aquella situació desfavorable del que ha tocat fons. Cal mirar-nos les valls amb més simplicitat, com diu una auca pedagògica de la natura: "una vall vol ser un embut entre muntanyes nascut".

El preàmbul vol ser un elogi i defensa de la vall. A comarques gironines tenim exhuberància de paisatges de valls amb riqueses acolorides, encaixonats acollidors, petiteses de didals geològics, grandeses amarinades de diverses amplituts, i totes aquelles altres valls que cadascú té a dintre els àlbums personals més íntims.

Tinc una epecial estimació per la singularitat de la vall de Núria, al Ripollès. Núria és naixement de llegendes que no s'escriuen amb lletres, sinó com un jeroglífic amb misteris, anhels, mites, pastors, ramats. Terra xopa d'humanitat i de vivències inexplicables, escenari d'emigrants, contrabandistes, fugitius, guies i gent uniformada, que la vall pot ser una bellesa transcendental, però també és frontera tallant i cruel. Es parla del Pirineu de Núria, fent així familiar un tros d'aquells Pirineus que teníem als llibres, sempre distants. Als Pirineus s'origina un gran respecte si ens fixem que les grans serralades no tingueren circulació rodada fins al 1923, en obrir-se la Collada de Toses; la cohesió humana és més fonda i càlida que el que puguin determinar les administracions. Belleses naturals, silencis sense peatge, herbeis sense límit, tot és patrimoni a l'abast, lliure de zones blaves pintades perquè l'únic que aparca aquí és el tren de cremallera. L'observació és de Clemetina Arderiu: "la llum no és igual que a la terra plana i l'aire és més aire". Joan Maragall diu que la Marededéu de Núria és "voltada de soledats", i Josep M. de Sagarra replica "voltada de diputats", fent referència a l'Estatut de Catalunya elaborat aquí ara fa 80 anys.

Època històrica, aquella, per a la vall de Núria, perquè també s'inaugurava el tren cremallera que puja des de Ribes de Freser, obra difícil i admirada a l'àmbit de les muntanyes d'Europa. Estatut de Catalunya i tren cremallera de Núria, un treball d'alta política i una construcció d'alta muntanya, 80 anys després poden ser-nos mirall lluminós i model estimulant. A Núria els rius brollen de les faldes altives i prenen empenta perquè ja són esperats als saltants i embassaments per fer-los entrar al món del treball, i ningú no sap si en sortiran prou nets. Al peu de la font de Sant Gil sembla impossible que la mà de l'home converteixi aquesta riquesa en unes vulgars pastetes de corrumpuda civilització. Núria resta aquí com un testimoni de puresa, com un brot tendre que no envelleix.

Quan s'escolta el xiulet de l'últim tren que ja puja pel Salt del Sastre i Font Negra, el sol se sent avisat i desplaçat. Ara la claror anirà a il·luminar altres valls, a fer alçar nous dies clars i esperançats. És l'hora ?d'Alexandre Galí: "un gran silenci trist amb ombres davallava, el cel era de sang, les valls eren morades". Tornant de Núria, sense haver suat cap camisa ni cap xiruca, és cert que no es té dret de dir que hem fet el cim; però sí que es pot dir que "hem fet una vall" on resideix una calma tan gratificant que ens permet pensar que aquest país encara és capaç de deixar alguna cosa bona per als altres que vindran.