La realitat és molt estranya. M'assabento que la línia aèria de Niki Lauda obrirà una connexió entre Girona i Lourdes. No em sembla malament en absolut encara que hauria estat molt més empordanès connectar l'estació de Perpinyà, que és el centre del món, amb Nova York, que és el seu aparador, encara que potser ja estava ocupat el nínxol de negoci, que és el que li passa, pel que es veu, a François Hollande, el president francès, que cada vegada que li va malament a les urnes o a les enquestes, es mostra més partidari de fer amb emigrants i gitanos la feina bruta que proposa la noia Le Pen. Deu ser que altres coses no venen (potser, és perquè no s'ofereixen) o és que el PSF ja no vol ser ni la cara B de la dreta: es conforma a cantar versions.

Pere Navarro, el socialista català, s'ha conformat de ser corista d'Artur Mas en el cas dels casinos de BCN World, que pagaran en impostos molt menys que un periodista d'èxit i popularitat moderats, jo mateix. Més estrany em sembla que s'hagi portat davant la justícia el diputat Martín Garitano i a l'alcalde de Sant Sebastià, José Luis Izaguirre, tots dos de Bildu, per no exposar en les seves institucions senyals de dol per Adolfo Suárez. Jo creia que la pena i l'amor eren voluntaris, però ja veuen que no: dol d'ordenança i a plorar tots i al qui no plori, un bon parell d'hòsties, que ja plorarà. Encara que reconec que com a raresa res em sorprèn tant com la pell compartida pel PP i la Conferència Episcopal. Fica la pota greument monsenyor Rouco i surt Alfonso Alonso a justificar-lo. Bessons siamesos o un cas d'abducció? En tot cas, segrest amb gust, no pica.

És fàcil imaginar les exèquies i honors que haurien tingut els 43 morts de l'accident de metro de València si no haguessin anat a morir-se en vigílies de l'arribada del papa. Però es veu que Alberto Fabra, el president valencià, segueix creient, com Salvador Dalí, que cap accident és greu si no els passa res als viatgers dels vagons de primera, així que acabo l'article com l'he començat: d'una manera molt empordanesa.