Hola, em dic Pep i sóc puntual. No calen aplaudiments ni mirades de condescendència: més enllà de la indiscutible anomalia de ser-ho, convé ser conscient que en aquest món n'hi ha d'altres, de puntuals. Són herois anònims, minoritaris però persistents, que continuen donant un valor a la paraula donada i, sobretot, a la necessària gestió del temps. Ser puntual és un actiu, per més que la societat insisteixi a menystenir-ho. Fixem-nos en el detall: arribes a l'hora convinguda i, quan apareix l'altre deu minuts tard, et diu "caram, que puntual". Puntual? No, simplement has complert, però l'altre no dóna cap vàlua a aquests 600 segons en què has estat observant el paisatge urbà, els missatges inútils del mòbil i els rostres fatigats de la quotidianitat. Hi ha qui dóna una pàtina poètica, a aquesta espera, i fins i tot li atorga propietats curatives perquè, afirmen, amaina la ment dels tràfecs diaris. No us deixeu enganyar. Si us diuen això és perquè són impuntuals i, és clar, apel·len al romanticisme per justificar-se. Però la realitat és que, en temps de xarxes socials, de GPS i d'aplicacions espies, es fa molt difícil arribar tard per caprici. La tardança, doncs, és un acte d'inconsciència autoritària, perquè converteix l'altre, el que espera, en esclau de decisions alienes. A més, els impuntuals pretenen convertir la seva tara en un fenomen còmplice, amb expressions personalitzades del tipus "ja saps com sóc", "no corris que tot just surto de casa" o el clàssic i profundament irritant "fes un cafè que vaig tard", malgrat te l'hagis de pagar tu com a premi a la puntualitat. Hi ha excepcions, naturalment. Passa, per exemple, que l'impuntual pot haver tingut un imprevist de força major, com un cataclisme nuclear, un segrest amb ostatges o una abducció alienígena. En aquests casos, s'imposa una certa flexibilitat. Ah, i la Renfe. Si vénen amb Renfe, també se'ls ha de perdonar. I el puntual, mentre espera, ha de canviar el cafè per l'alcohol d'alta graduació.
