omés cal llegir Testimoni de càrrec de Joaquim Nadal per saber que les lluites intestines al PSC formen part de l'ADN del partit. Jo diria que les d'ara són de becaris comparades amb les de Raimon Obiols, Narcís Serra, Josep Maria Sala, Josep Borrell, Pasqual Maragall, Miquel Iceta, Pepe Zaragoza, i un llarg etcètera, als anys noranta. Aleshores el PSC tenia poder i càrrecs. La punyalada a Maragall, descavalcant-lo de la presidència de la Generalitat quan encara s'ignorava la seva malaltia, no va provocar cap cisma, ni cap dimissió. El seu germà Ernest va acceptar una conselleria en el govern de José Montilla i posteriorment un còmode seient de diputat. Jo no sé si el PSC ha de sumar-se al corrent independentista que viu el país o no. Correspon als seus dirigents marcar les polítiques del partit, que després avalaran o no els ciutadans a les urnes. Només tinc un dubte de pur sentit democràtic. Pere Navarro va ser elegit amb el 73% dels vots. I el passat mes de novembre va derrotar les tesis del sector crític amb un 83,5% dels vots del Consell Nacional. El dubte és: ¿Per què els crítics que diuen defensar el dret a decidir no accepten el dret a decidir del seu propi partit?
