Quim Nadal passant a la reserva, Pia Bosch i Manel Nadal fent el rebec, i Juli Fernández demostrant que no cal gaire capacitat ni intel·ligència per ser primer secretari... Una setmana intensa i introspectiva del socialisme gironí que podria distreure de la realitat i fer-lo actuar com si el primer de maig tornés a ser "San José Obrero" de Pepe Solís o que el 25, sols un diu?menge sense lliga. Però no. Són molt més que això.
L'1 de maig és la Festa del Treball, la Diada de milions de persones de tot el món que viuen de vendre la seva força de treball manual o intel·lectual, i que al nostre país, amb les retallades de serveis i l'augment d'impostos, reben menor salari indirecte. Uns cobren menys per treballar més i en pitjors condicions, altres han perdut feina i salari, i tots veuen retallats, o en perill, els seus drets socials i sindicals. Un dia de lluita per recordar que els sindicats són una eina imprescindible per defensar-se i recuperar els drets perduts, i un dia de reivindicació per no oblidar que sense força de treball no hi ha ni riquesa ni progrés.
El 25 se celebren les eleccions, en tota la història de la Unió Europea, on el vot decidirà més. No tot, perquè els Estats encara tenen un pes decisiu, però el Parlament elegeix president i Comissió, pot canviar les polítiques dites d'austeritat per les de creixement i foment de l'ocupació, pot impulsar la unió política i recuperar els valors polítics i socials que donaren impuls econòmic i democràtic a Europa. Tornant a fer del ciutadà el centre d'atenció de l'Estat i passant d'aquesta Europa recelosa, tancada i poruga, a una que sigui espai lliure, fraternal i solidari.
Aquesta és la feina dels socialistes: estar amb els ciutadans, explicar que el canvi és necessari i que el 25 el pot ser imparable.
És el millor remei contra la melancolia.
