A mi sempre m'ha interessat molt més la realitat que la ficció. Podria semblar una contradicció per a algú que viu de construir realitats alienes, però és evident que primer les coses s'han de viure en un mateix si després les vols tractar com a material creatiu. Aquest és el secret de la coherència quotidiana. Tot artista transforma, distorsiona, destil·la, juga a la contra o mitifica les seves vivències personals per convertir-les en obra creativa.
Fa uns quants dies vaig caure rendit i atrapat pel documental televisiu que porta per títol Records glaçats, un dels últims treballs del realitzador Albert Soler. En aquesta íntima història filmada se'ns narra el retorn a l'Antàrtida de Josefina Cas?tellví, oceanògrafa i microbiòloga catalana que, després de fundar el 1986 i dirigir durant sis anys la Base Antàrtica Espanyola, fa uns vint anys es va jubilar i va decidir que mai més tornaria al territori que tant la va fer somniar i treballar. El to de les seves paraules i les reflexions d'aquella dona octogenària tornant a trepitjar els seus blancs espais de la memòria, dels quals ja s'havia acomiadat per sempre, em van semblar una lliçó de sinceritat i de generositat emocional.
En una pel·lícula estrenada recentment, la protagonista diu una frase que trasbalsa: la vida a vegades és tan bonica que fins i tot sembla de veritat. I escoltant la Josefina Castellví parlar des del cor, un comprèn que hi ha moments, dies, segons, que justifiquen tot el dolor i els maldecaps d'una existència a voltes massa complicada. Tornar als nostres paradisos perduts és una trampa que a vegades ens pot fer mal i a vegades ens pot donar la clau del nostre particular pas per aquest món.
Perquè finalment tots sabem que els llocs canvien, però nosaltres també, i voler recuperar felicitats antigues és una missió quasi impossible i a vegades generadora de més frustració que no pas tranquil·litat o pau per l'esperit. Cal tornar als escenaris del passat amb la certesa de no voler reviure'ls si no simplement saludar-los, reconeixe'ls amb gratitud. No s'ha de voler viatjar en el temps, aquest és el gran error dels nostàlgics; simplement cal fer una visita als espais de la memòria sense cap mena de pretensió, simplement per veure que tot segueix allà, més vell, més transformat però igual de present, com el que torna a caminar sobre vida ja viscuda, ja explicada. L'amfitriona d'aquest tendre i revelador documental ens parla a cau d'orella, de tu a tu, per dir-nos que res tornarà, que el passat és simplement un quadre penjat a la paret, un llibre llegit, un record glaçat a la memòria; i malgrat tot, tinguem els anys que tinguem, sempre hi ha un present pel qual hem de transitar, lliures del que vam ser, oberts a tot i oblidant el que ja està respirat.
