Diumenge passat explicava que la construcció ha d'estar al servei de l'economia i no pas al revés, com sovint ha passat. Així, la construcció ha esdevingut l'objectiu de la meitat del capital mundial, un lloc on la gent ha pensat que els seus estalvis i el seu capital estaven segurs. A Espanya, després de cada una de les crisis econòmiques que hem viscut, el valor de la construcció mai arribava a caure de forma permanent. Aquest comportament era conegut i aportava encara més seguretat als inversors immobiliaris.

El problema és que tot té un límit i aquest es va sobrepassar exageradament amb la darrera bombolla immobiliària. Qualsevol bé té un llindar de preu màxim a partir del qual entra la competència o un altre producte substitutiu. Si no el té, el més segur serà que esdevindrà un producte de luxe i només el podran comprar uns pocs. Això és el que va passar amb el valor dels habitatges: es va arribar a un preu en l'escalada que a la fi no va estar a l'abast dels compradors. És més, el valor de l'habitatge va arribar a pesar tant en la cistella de la compra que va frenar el consum de forma important, i va esdevenir un llast per a l'economia.

Per tant, si mirem el pes d'aquest sector en el repartiment del consum de les famílies, arribarem a la conclusió que el que cal és fer baixar el preu dels habitatges per permetre que el consum pugui continuar. Per fixar el valor, es mira la relació entre el preu de l'habitatge i els ingressos de les famílies i la seva sèrie històrica. Els preus estan per sobre de la sèrie històrica a països com Austràlia, Bèlgica, Canadà, Regne Unit, Noruega, Suècia... amb valors de més del 30%. Altres països com Japó, Corea del Sud, Alemanya, EUA, Suïssa... tenen valors inferiors a la mitjana històrica de fins el 40% (Japó). A Espanya els preus dels habitatges a l'any passat encara eren per sobre un 8% de la ràtio sobre salari de la sèrie històrica i el valor que l'habitatge té sobre el consum és del 37,3%.

Per tant, dos conceptes: el primer és que cal abaixar el pes del cost de l'habitatge sobre la cistella de la compra i el segon, que no és bo emmagatzemar capital en forma d'immobiliari -només per inversió- perquè aquest capital es detreu del capital productiu que crea treball. Per evitar caure en aquests errors, seria bo actuar per fer abaixar el preu del sòl i modificar la fiscalitat per impedir l'acumulació d'immobles en forma de capital.

Fa temps que es discuteix quina és la manera d'aconseguir que el valor del sòl disminueixi. Evidentment, en una gran ciutat com Barcelona o Girona serà difícil crear prou oferta per abaixar el preu. Aquí l'oferta és sempre inferior a la demanda, cosa que impedeix abaixar els preus. Però en els límits de les ciutats, on hi ha terres agrícoles, no urbanes, sí és possible actuar de forma important. Vaig llegir fa anys en una discussió semblant que, si una administració expropia terreny rústic i el requalifica a urbà per fer-hi habitatges per vendre, està realitzant una operació inconstitucional. D'acord, però aquesta és l'única via per resoldre el problema. Per tant, o bé modifiquem la constitució per permetre-ho, o bé inventem una altra via, com pot ser la cessió de terreny. La cessió de ?ter?reny per construir habitatges és un fet comú a Anglaterra des de la reina Victòria al segle XIX, en plena revolució industrial. La cessió de terrenys amb valors propers a zero durant 70 o 90 anys permet construir habitatges de qualitat per només 85.000 euros, cosa que deixa lloguers de menys de 300 euros, o el que és el mateix, un 40% respecte al valor de molts dels lloguers actuals. La generació de prou sòl a preu zero permetria pressionar tot el mercat immobiliari a la baixa.

Una acció semblant s'hauria de dur a terme amb els immobles no útils, que només serveixen per fer cartera immobiliària. Tal i com s'ha començat a fer fa poc, es pot posar un impost sobre els habitatges no utilitzats per pressionar cap a la seva venda i impedir que siguin objecte d'acumulació de capital.

L'economia comença a aixecar el vol: durant el primer trimestre a Catalunya ja creix un 0,9% en el còmput anual, amb un pes de la construcció negatiu. Molta gent afirma que és hora de tornar a construir i fer pujar novament els preus. No crec que passi, en primer lloc, perquè no sabem a qui vendre l'estoc de pisos buits amb preus inabastables i, sobretot, perquè els bancs no voldran saber mai més res sobre el mercat immobiliari després del que els ha passat. El seu ADN ha quedat modificat en aquest sentit per sempre més.

La meva impressió és que l'economia mundial s'ha vist superada per l'especulació i això ha detret recursos financers de la producció. El que cal fer ara és recorrer el camí invers, atacar l'especulació per afavorir la producció, actuant en les transaccions internacionals com amb la llei Tobin, que ha de gravar les compres i vendes massives, i actuant sobre el capital immobiliari, posant sòl barat a la venda i pressió fiscal.

A vegades cal fer un canvi de rumb i seguir la direcció contrària a la que sempre s'ha anat sobretot quan s'ha vist que el camí que seguíem era erroni. És imprescindible construir per satisfer els interessos de la gent, però cal combatre la construcció que només té per objectiu emmagatzemar capital, perquè a la fi és contrària a crear llocs de treball.