Martin Schulz és un exllibreter, i entén Europa com una faula. Per aprehendre els seus problemes i explicar els seus alts i baixos, narra la peripècia d'un personatge de La Historia interminable. En contra de les lleis de la física, el protagonista d'Ende es torna més gran a mesura que s'allunya. S'eleva com un gegant a gran distància. Apareix baixet, poqueta cosa, gairebé sense fer por, de prop. A Europa, segons Schulz, li succeeix el mateix. Com més se n'allunya un, tant més gran és la fascinació que irradia: pau, llibertat, benestar, justícia social. Si un va acostant-se al seu centre gravitacional, el somni s'ensorra: comencen els senyals miserables, els judicis torts, la quotidianitat falsa i tramposa.

Una part d'episodi fantàstic inflama les mateixes carns de Schulz aquests dies. El president de l'Eurocambra i candidat socialdemòcrata ha donat el seu suport al líder conservador, Jean-Claude Juncker perquè ocupi la butaca de la Comissió Europea. Conservadors i socialistes sumen 400 escons al Parlament Europeu. Amb aquesta xifra n'hi ha prou per designar el nou pilot, encara que són els primers ministres, en el Consell Europeu, els que proposen el nomenament. En aquest suposat pacte, Schulz seria el número dos de Juncker, però a més insuflaria un programa de centreesquerra capaç de revisar algunes polítiques conservadores. Més atenció a les desigualtats, suport a la ?deso?cupació, estímuls al creixement o les sacsejades obligades al crèdit perquè regui Europa d'una vegada per totes. Una fórmula clàssica socialdemòcrata. Alguna cosa més? Per descomptat. Falta allò substancial, la biga que suporta i atrapa Schulz i molts altres líders europeus, l'evidència que Europa viu un moment decisiu, que la crisi ha copejat institucions i enderrocat conceptes i morals, que guanyen els populismes -de dretes i d'esquerres- i que cal domesticar-los tancant-los el pas. La llum de la responsabilitat il·lumina Shulz perquè el terra s'obre sota els seus peus. La conclusió és que només una gran aliança pot tallar l'ensorrament.

De la mateixa manera que la seva "faula" sobre Europa, el camí elegit per Schulz té molts problemes. El primer, el de les misèries pròximes. Cameron no pot suportar Juncker: representa un "excés" d'Europa per als britànics. El primer ministre britànic amenaça de treure el Regne Unit de la UE si el socialcristià luxemburguès accepta el tron i excita la premsa "nacionalista" del seu país, que flameja contra Juncker. Merkel es bressola en una ambigüitat calculada, encara que és obvi que la seva posició surt enfortida: Merkel porta les regnes d'Europa i sempre acaba sortint-se amb la seva. Té a la premsa alemanya trepitjant-li els talons, ja que avala l'imaginari de Schulz, però la mirada fixa de la cancellera apunta a Cameron. Europa, avui, no és sinó aquesta dualitat (França ja fa molt temps que està tocant l'acordió). I Juncker, al cap i a la fi, és "seu".

Per si no n'hi hagués prou, encara queda solucionar el possible bloqueig del Consell, i aquí hi ha el primer ministre italià, Matteo Renzi, per torejar la situació. Renzi ha contestat a l'aliança amb la medicina clàssica: pau per territoris. És a dir, Juncker haurà de donar satisfacció als italians.

Amb tot, el gran onatge segueix viu, potser com a intèrpret de l'ànima refractària, que cicatritza l'europeisme. És Cameron, que ha arribat a acusar els principals partits d'elaborar un pacte fosc per, després del 25-M, unir les seves forces i donar suport al candidat del partit més votat. És que podria ser d'una altra manera? Com que Cameron sembla penjar de les polítiques estamentals, com si res hagués canviat a Europa, només arriba a dir que "aquesta idea no ha estat aprovada pel Consell Europeu". Els electors, segons la seva tesi, no van anar a les urnes a elegir el president de la Comissió sinó els seus representants a l'Eurocambra. N'hi ha prou de recordar que Juncker va ser el candidat a la presidència de la Comissió del PPE, el més votat en el comicis del 25 de maig. I que Cameron va treure fa cinc anys el seu partit del bloc popular europeu per formar un grup propi juntament amb els euroescèptics txecs o polonesos, que va integrar també partidaris de Croàcia, Hongria, Holanda, Lituània, Itàlia o Letònia.