Cartes

joan enric carreras mercader. Bellcaire

d'Empordà.

Ahir estava parlant amb una amiga, que no és escriptora professional però la veritat és que ho fa molt bé pel que he pogut llegir, i quan vaig preguntar-li si havia trobat algun "mecenes" per editar, va dir-me que li van dir que si no era "mediàtica" no hi havia res a fer. Avui he vist al 3/24 una gran propaganda de l'actuació d'en Gérard Depardieu i l'Anouk Aimée a Lover letters a Peralada, que és una historia d'amor a través de cartes. Recordo haver-la vist per grups que no tenen tanta ressonància i sentir comentaris que no els vull reproduir; puc dir-vos que la història la trobo preciosa però l'acció sobre l'escenari són dues persones assegudes en una taula llegint unes cartes dues hores seguides (i en francès, en aquest cas). Tinc un amic meu que quan li parlo d'aquesta obra em diu "el rollo patatero...". Però és clar... la feien on la feien, i la feien uns actors "mediàtics". Resulta que la persona líder en vendes de llibres és la "mediàtica" Belén Esteban, i potser mai ha escrit un paràgraf, que ja sabem el per què és "mediàtica"... I el Paquirrín, un altre "mediàtic". A més, podeu veure que som un país de grans escriptors, qualsevol polític o persona mitjanament "mediàtica" escriu les seves memòries o estrena per Sant Jordi, que és el dia que tothom compra aquell llibre que potser mai llegirà. I estic pensant... ¿què és ser "mediàtic"? Doncs el més important és que es parli de tu, bé o malament, de fet és igual, ara, amb els mitjants de comunicació que existeixen és bastant "fàcil". Qui ho va tenir més difícil, però també ho va arribar a ser, va ser "el Lute", aquell roba-gallines que sense haver anat a l'escola també ha escrit llibres, i penso que és inclús advocat... Ara els més "mediàtics" són Bárcenas, Urdangarín, i una llarga llista que no tinc espai...

No tenen consciència!

Francesc Buixeda Cabré. santa pau.

Veiem dia rere dia que la Generalitat es queixa de la manca d'un finançament d'acord amb les necessitats i que per tant es veu obligada a retallar. Però què retalla? Els serveis essencials per a mantenir un mínim benestar de la ciutadania (sanitat, educació, dependència, funcionaris, etc.), i l'Estat, amb l'excusa d'anar pressionant a Catalunya, mi?ra cap a un altre cantó permetent que el poble rebi les conseqüències d'una mala gestió, sigui del cantó que sigui.

Cap dels dos Governs tenen consciència, ara estan jugant a qui és més fort i qui resisteix més, sense tenir en compte el que rep les conseqüències, com sempre són les classes més necessitades. La classe política dirigent no viu el que passa la ciutadania suportant aquesta maleïda crisi, ells tenen les butxaques plenes i creuen que tothom està igual, però la realitat és molt diferent, cada cop més gent amb risc d'exclusió, un 26% d'atur i un 50% de juvenil, i sense perspectives que es faci quelcom per aturar-ho.

Ara finalment, després d'estira-i-arronses, sembla que tindran una entrevista ambdós presidents. Esperem que agafin consciència de la realitat i facin el favor d'aconseguir enteses pensant en la ciutadania i no en rancú?nies per ambdues parts. Fa 7 anys que nosaltres i solament nosaltres estem lluitant per sortir d'aqueixa fotuda crisi i fins ara hem vist poques accions governamentals decidides a afavorir-ho, seria una bona ocasió per demos?trar-nos que lluiten per nosaltres. En cas contrari malauradament haurem de seguir dient que "no tenen consciència" i que solament els interessa la seva particular política.

La "cultura de l'encontre"

Jesús Domingo Martínez. GIRONA.

D'un temps, es reprodueixen a tot Europa episodis similars i reapareixen fenòmens com el nacionalisme exacerbat que es creien ja superats en el continent. Són símptomes del que Benet XVI va anomenar "emergència educativa", la manca de fonaments que permetin als joves edificar la seva vida sobre fonaments sòlids. Quan falten aquests fonaments, la història europea mostra que el terreny queda lliure per a les més pernicioses ideologies. Sant Joan Pau II el va percebre clarament i va llançar una crida a la "nova evangelització". És el camí que segueix també el papa Francesc, que demana una Església oberta, disposada a acostar-se a tanta gent ferida i desorientada, per construir una nova "cultura de l'encontre".