Tots contra Illa

Des de fa ja una bona colla d’anys a Catalunya es viu una situació política en favor del restar i no del sumar. Un clar exemple han estat aquestes eleccions avançades on Junts i els Comuns no volgueren arribar a cap mena d’acord per tal d’aprovar els pressupostos. Els de Puigdemont pensaren més en clau de partit que no pas de país. Al llarg de molts mesos es dedicaren a posar tota mena de paranys perquè Pere Aragonès descarrilés. Al final ho aconseguiren i el president –amb les enquestes en contra– no va tenir mes remei que anar a la convocatòria electoral. Només va trobar la mà estesa de Salvador Illa, que ja un any abans li havia aprovat els pressupostos.

I ves per on ara el candidat socialista és el focus de tots els atacs tant d’independentistes com d’espanyolistes. Catalunya s’ha convertit en un país de blancs i negres. No hi ha matisos. Es tracta d’anar a favor o en contra, sense tenir present que la política hauria de servir per a arribar a acords i consensos. O sinó, per a què serveix la política? Això caldria preguntar-se i més quan Catalunya perd llençols a cada bugada a causa d’uns partits que s’han situat en posicions radicals, sense pensar que la lluita contra la sequera o la implantació de les energies renovables a casa nostra –per posar dos exemples– necessita de l’aportació d’una majoria de grups parlamentaris.

En les intervencions d’Aragonès, Puigdemont, Albiach o Fernández es parla més de paralitzar, boicotejar, trencar, dividir... que no pas de sumar o buscar una sortida a la possible paràlisi que poden provocar segons quins resultats electorals.

A Salvador Illa li han dit de tot. Però es difícil treure’l de polleguera. No el conec massa, però sembla un home tranquil i que sap on vol anar. No entra en les discussions de vol gallinaci ni en les provocacions, la qual cosa posa en dificultats els seus contrincants. Fins i tot Feijóo li dedica la majoria d’atacs, oblidant-se del seu discurs a Madrid, que sempre té els independentistes com a protagonistes.

Avui l’encara cap de l’oposició ocupa l’espai central de Catalunya. Té pràcticament l’exclusiva, atès que Junts, ERC i el PP l’han abandonat. S’han centrat en buscar els vots dels seus incondicionals, sense tenir present que a les majories s’hi arriba amb la suma dels electors centristes que generalment són els més volàtils.

A Girona Salvador Illa acabà la seva intervenció del proppassat diumenge tot defensant tres conceptes que haurien de fer reflexionar els electors: credibilitat, estabilitat i viabilitat. I certament són tres punts bàsics per tal d’afrontar el futur de Catalunya.

Quant a la credibilitat els ciutadans s’haurien de preguntar què s’ha fet al llarg d’aquests darrers deu anys. Sense anar més lluny, aquells que han governat fins ara afirmen que l’ús social de la llengua catalana va a la baixa. De ben segur que alguna cosa hi duen tenir a veure, perquè la política lingüística ha estat responsabilitat de Junts i d’ERC.

Aquest podria ser un exemple exactament com el del combat contra la sequera, el finançament, la crisi educativa o les infraestructures pendents des de fa anys i panys. És curiós que els responsables d’aquestes fracassos ara en campanya mirin cap a un altre costat com si ells no hi tinguessin res a veure.

Quant a l’estabilitat, només Salvador Illa té credibilitat. L’acord d’investidura se n’anà en orris ben aviat. De primer fou la CUP i més tard Junts que deixaren ERC en minoria. Fou el PSC que s’arremangà i ajudà a la governabilitat des de l’oposició.

I finalment, viabilitat. És l’hora de tocar de peus a terra i deixar de banda una èpica que no porta enlloc. El país necessita resoldre problemes pendents i només es pot fer amb polítiques realistes que deixin de banda fer volar coloms, protagonitzades per somiatruites que prometeren un viatge a un paradís, que ja només es creuen una colla de hooligans i llepacrestes. Tard o d’hora la xerrameca buida s’haurà de canviar per l’eficàcia.

Subscriu-te per seguir llegint