Les poblacions de Milet i Efes es troben a la península d'Anatòlia, a Turquia, i durant molts segles pertanyeren a Grècia, que aconseguí el màxim esplendor entre els segles VI i IV a.C, una eclosió cultural que es manifestà no sols en la filosofia, arquitectura, art, literatura, ciències aplicades, sinó també en l'organització social. En aquest indret florí la Filosofia com un ?afany per conèixer el cosmos.
L'any 1988 aprofitàrem les vacances d'estiu i amb el cotxe recorrérem ràpidament França i Itàlia i ens situàrem a la porta de l'ex-Iugoslàvia, que creuàrem lentament, d'allà saltàrem a Bulgària, el país més lleig i ?desendreçat que he vist, això sí poblat per la gent més amable i acollidora que he conegut a la vida. Hi hauria romàs més dies però a la frontera ens feren un salconduit d'una nit i en cas d'incompliment ens tancaven a la garjola. Al cap d'un mes d'haver sortit de Girona per fi entràrem a Turquia.
Aquest viatge significava una de les més grans il·lusions de la meva vida, despuntava en el territori de l'anhel, del desig, del que hom vol fer abans de morir. Anar a Turquia ocupava el primer lloc, seguit d'Egipte i de Nova York, més lluny, la fi del món, Ushuaia; havia cobejat aquesta sortida molts anys i ara es feia realitat, es complia la il·lusió; sentia una gran necessitat per visitar els dos bressols on va néixer la Filosofia, l'extinta ciutat de Milet i Efes, ciutat alegre i emergent, on hi havia en l'antiguitat una gran biblioteca.
Va ser a Milet on Tales, el pare de la filosofia, matemàtic, astrònom i físic, va qüestionar-se l'origen del cosmos i va concloure que el principi de totes les coses era l'aigua. La substància líquida, plàstica, dinàmica i multiforme, constituïa el ser material; una idea molt arrelada entre la gent del camp que sap bé la necessitat de la humitat i també entre la gent de la costa amb contacte amb les extensions immenses de mar i l'agitació i vida que hi ha dins. L'aigua salada i l'aigua dolça vitalitzen i fructifiquen tota la natura.
De Tales s'explica aquesta anècdota: una nit, mentre contemplava absort el cel estrellat, va caure en un petit pou i una jove mofant-se de la seva distracció el renyà advertint-li: "Sou innegablement savi, però en lloc d'alçar sempre la mirada al cel, millor fixar-se en el que hi ha a terra". Aquesta facècia ha estat el motiu de certa mofa contra els filòsofs afirmant d'ells que viuen en els núvols. Una injustícia que no escau massa bé a Tales, un home eminentment pràctic fins a preveure uns anys d'extrema sequedat seguits per uns anys de bonança que aprofità per comprar a baix preu, unes autèntiques gangues, molins de vent per moldre gra i olives. Aristòfanes en la seva comèdia Els núvols, situa Sòcrates en els núvols i amb ell la resta de filòsofs. Els primers pensadors desplegaren una física senzilla basada en l'observació de la natura.
Fa ja anys que vaig trepitjar la terra dels primers grans pensadors i vaig contemplar els seus paisatges. Volia saber què els motivà, el perquè del primer brot filosòfic de la història de la humanitat. La raó cabdal fou que en el món grec s'havia desplegat, afavorit per les condicions econòmiques favorables, una gran cultura, una llengua molt treballada, un irrefrenable afany d'eixamplar el coneixement, una fluida comunicació a l'àgora, una obertura encuriosida pel món, en concret per esbrinar com eren els antics egipcis, fins assajaren viure en un sistema democràtic i per primer cop a la història de la humanitat existí l'oci popular, no exclusiu de la classe adinerada i casta sacerdotal. L'oci portà la gent a assistir a les representacions teatrals, als concerts, com a les competicions esportives de les primeres olimpíades.
Abans d'entrar en terra turca ens paràrem a Iugoslàvia, i tanta era la tensió que es respirava que a la tornada escrigué en el Diari de Girona i en la Revista de Girona uns textos anunciant que es produiria una guerra civil i que el centre del conflicte seria Kosovo (alguns pensaren que havia enfollit, puix que en un país comunista no podia petar cap guerra civil). La mala maror bategava en totes les regions. A Pristina, capital de Kosovo, en un restaurant mentre dinàvem de sobte esclatà una violenta baralla provocada per xenofòbia religiosa i cultural entre serbis i musulmans. Cames ajudeu-me fugírem per por de rebre algun castanyot. Tres quarts del mateix succeí en la preciosa ciutat d'Ohrid entre un grup de nois croats i bosnians. La ?guerra dels Balcans irrompria tres anys després, el 1991.
Heròdot va deixar escrit que el cel més bonic i més meravellosament il·luminat era el d'Efes, la bulliciosa ciutat del filòsof Heràclit, un vertader empori cosmopolita. Milers de punts brillats tatxonats en el sostre del firmament lluïen com petits diamants rutilants. Mai a la vida havia contemplat una celístia tan clara que fins permetia llegir un llibre que tenia a les mans. Una llum blavosa inundava tot l'horitzó i li donava una atmosfera extraterrestre. Una dimensió del tot desconeguda per un servidor nascut en una fondalada i per haver viscut en ciutats embolicades de boira espessa fins l'extrem que des del balcó de casa no es veia el carrer del davant. La boirina no és res més que gotetes d'aigua que floten, ingràvides, i els que ho contemplem som una bossa antropomòrfica composta majoritàriament d'aigua. Bertrand Russell preguntà què és l'home i respongué: "Una petita gota que repta en un aquós planeta insignificant, anomenat equivocadament Terra". Tenia raó Tales de Milet. Som aigua, tot és aigua.
