Recentment, la meva parella i jo ens vàrem trobar amb uns amics que acabaven d'arribar de l'Iran, on havien passat unes setmanes de vacances. Com era d'esperar, ens van cantar les mil i una meravelles d'aquell país, ple de restes arqueològiques importantíssimes, testimonis dels principis de la nostra civilització. Ens van regalar un relat il·lustratiu, entusiàstic del seu viatge. Però va arribar un moment en què van acompanyar les paraules amb algunes fotografies.

I en aquest punt la conversa va derivar del passat al present. La meva dona va expressar la seva sorpresa en veure l'amiga coberta amb un vel que contradeia els seus principis feministes. I empesa per l'amistat, li va retreure amablement que s'hagués sotmès a aquesta violació dels seus drets com a dona. L'amiga va explicar algunes de les vexacions a què la van sotmetre pel simple fet de ser dona, com ara ser "oblidada" per un iranià que els va saludar donant la mà al seu marit, o un altre que no va entrar a l'ascensor perquè hi era ella, o un inspector de la policia moral que la mirava de cua d'ull per comprovar que no vulnerava les normes d'indumentària femenina, etc. Però va ser molt precisa en les seves raons: o acceptava les condicions que imposa el país o es quedava sense veure'l. I ella volia veure aquelles meravelles.

La meva dona, fanàtica de la cultura iraniana, també va ser prou clara: ella no hi aniria mai a l'Iran, perquè no podria contenir-se si violaven els seus drets com a persona. I que si tothom fes com ella i no visités el país, l'Iran hauria d'acabar cedint.

És a dir, pragmatisme contra principis. I amb Al·là pel mig, la veritat, no sé qui guanyaria.