Resulta difícil ser un bon mentider. Fins i tot si els enganys que es desenvolupen tenen a veure amb les pròpies intencions, les quals provenen de les emocions, que, al seu torn, solen reflectir-se en la cara i el cos de les persones. Com va afirmar el dramaturg Jerome K. Jerome, "sempre és millor política dir la veritat, tret de si ets un mentider excepcionalment hàbil". Sigui com sigui, difressar, distorsionar o alterar el que de debò ha succeït genera fatiga mental i angoixa. Amb independència dels polígrafs, anomenats de manera grandiloqüent "màquines de la veritat", els individus som capaços de detectar aquestes trampes. Sobretot perquè hi ha mentiders que no tenen bona memòria i s'acaben traint. En conseqüència, si malgrat tot això hi ha gent que vol viure d'aquesta forma, el millor que pot fer és creure's els seus enganys. Segons el biòleg Robert Trivers, si l'interessat sap com allunyar-se de la realitat, pot ocultar-la a la resta sense massa impediments. El cas de Jordi Pujol n'ha estat paradigmàtic, fins al punt d'haver-nos donat lliçons d'allò que precisament no tenia: principis i valors.
