Qan jo anava a escola no teníem calefacció, i l'aula hi havia únicament una petita estufa de butà encarada al mestre. Afortunadament, professors i hermanos es planyien de nosaltres i s'aplicaven a escalfar-nos amb l'únic ajut de les seves mans o -els que havien passat de l'era manual a la industrial- amb vares de fusta. Amb quina passió impedien que passéssim fred, aquells antics educadors!

A l'estiu, un patí polsós amb diversos centenars d'estudiants corrent amunt i avall tenia únicament dues aixetes de coure enganxades a una paret. Dic aixetes i no fonts perquè no recordo que en ragés aigua ni un sol dia. Aquelles croquetes arrebossades que sortint de casa havíem tingut forma de nens, fèiem una fila de 20 o 30 individus per tenir el plaer d'arribar a l'aixeta i xuclar. Xuclar amb força per fer baixar unes gotes d'aigua que havien quedat en algun racó de la canonada, metres endins, o les baves dels 20 que havien fet abans la mateixa operació. Els que hem anat als Maristes als anys seixanta ens reconeixem entre nosaltres per tenir les galtes xuclades endins, seqüela d'aquells esforços. També, perquè mai no hem oblidat el sabor del coure.

Les coses han canviat tant que ara en ocasions es llegeix que són els alumnes -o els seus pares- els que fan passar la fred als mestres. Inclús es parla d'aixetes de les quals raja aigua sempre que algú l'obre.

El que no hi havia aleshores a cap escola eren barracons. La qual cosa deu indicar que són un signe de modernitat i civilització, d'aquí que els nostres governants es resisteixin a extingir-los malgrat les veus en contra dels que sempre es mostren reacis a evolucionar. Ja se sap que sempre hi ha els aixafaguitarres de la "cultura del no" donant la nota, que tant s'oposen als barracons, com a construir restaurants en parcs naturals (o penjant del riu Onyar), com a permetre que el poder faci el que li dóna la gana, els molt desgraïts.