o he vist aquests dies de pluja cap roda de cotxe flotant a les aigües turbulentes fangoses de l'Onyar. Ni cap sofà esventrat, ni aquell reguitzell d'objectes plàstics, des de nines de Famosa a palanganes esventrades, bosses d'escombraries i altres andròmines que, no fa pas tant, suraven com cadàvers d'un món en descomposició cada vegada que les aigües es desbocaven. Els vilatans assistien aleshores perplexos a la desfilada pel centre més noble de la ciutat de les pròpies vergonyes, fruit d'un desenrotllisme apressat. Hem avançat molt. Els ànecs del coll verd i altres espècies han retornat a la llera la joia de la natura en estat salvatge. L'aigua torna a baixar neta. Els marges del riu ja no són abocadors incontrolats. Quan plou fort, l'avinguda de l'aigua porta fang i troncs en estat pur, com al paradís, com abans del pecat de l'home. I és que, malgrat tot, la voluntat ciutadana, la voluntat emanada de la conscienciació col·lectiva, és irrefrenable i acaba per transformar la realitat. Tenim un país net i un poble que avança cap a la llibertat per un sender democràtic. Cap dic, cap muralla granítica, per terrorífica i tramposa que sigui, no ho podrà aturar.
