Entre tots els estudis, opinions i anàlisis sobre el que està passant a casa nostra, hi trobo a faltar la teoria dels remugants. No us sona perquè és meva, i no tinc cap mena d'influència a les tertúlies televisives. Diu el diccionari que remugar és "parlar entre dents, generalment en senyal d'enuig, de desgrat, de desaprovació"; doncs bé, aquesta era efectivament una tendència molt catalana. Quan alguna cosa ens molestava, tendíem a blasfemar i a queixar-nos des de la discreció acústica i gestual, és a dir, que el rostre se'ns arrufava i la mirada se'ns ennegria, però la resta del cos es cargolava i la veu s'apagava gradualment mentre emetia el renec, que a vegades ni s'arribava a pronunciar complet. Fixem-nos, per exemple, que històricament quan algú ens passa al davant a la cua per súper, si no tenim ganes de ser educats ens limitem a expressar el rebuig amb una veu com ennuegada, pràcticament inaudible per a un homínid. El cas és que, tot això, era abans. I valia per a gairebé tot: especialment per a la política, la cultura i els mitjans; potser el futbol era l'únic que era capaç de treure'ns el predicador que portem dins. Però ara hem après a apujar el to, a proclamar les nostres disconformitats, a cridar per les injustícies. Val per a la política, per a la relació entre Catalunya i Espanya, i per a les intoleràncies de l'altre, però també per allò que ens sembla inadmissible i que contradiu els nostres fonaments morals. Encara queda camí per recórrer, però hem après a moure'ns, i hem passat de ser remugants a ser sorollosos, impecablement imperatius. Vet aquí l'esmentada teoria. Ens falta administrar millor la protesta, perquè hauríem d'estendre el clam a totes les croades socials possibles, però és innegable que hem après a utilitzar el verb per defensar les inquietuds col·lectives. Aquest és el veritable xoc de trens: n'hi ha que voldrien que fóssim remugants tota la vida, però resulta que la metamorfosi, per més que els costi d'acceptar, és irreversible.
