en cosa de pocs dies han mort tres persones a qui m'unia una estreta relació. Primer Emilio Botín, al banc del qual, el Santander, el meu avi hi va obrir el meu primer compte corrent. Llavors era costum obrir una cartilla (així es deia) en néixer i s'hi ingressaven periòdicament diners fins que el nen tenia prou seny per patejar-se'ls en un o altre vici, en més d'un, si la família havia sigut generosa. Va morir després Isidoro Álvarez: quants dissabtes no ens plantàvem, amb el cotxe familiar, al Corte Inglés i les seves mai vistes escales automàtiques. Isidoro em devia contemplar mentre jo pujava pisos del seu empori com si fos una acció en borsa. Recentment la parca s'ha endut Boyer: guardo discs de l'exmarit de la seva vídua, i moltes persones guarden un trist record meu intentant entonar La vida sigue igual en algun karaoke. La vida no segueix igual, però com a mínim segueix, així que intento sobreposar-me a les tres pèrdues.

Tenien també en comú una economia boiant -valgui la redundància en el cas de l'exministre- i en canvi no en recordo una sola imatge somrient ni cap vestigi de felicitat en les seves expressions. Potser la causa fos la riquesa. El president d'Urugay, Pepe Mújica, va respondre així a qui li elogiava l'austeritat: "Si tingués moltes coses, hauria d'ocupar-me d'atendre-les i no podria fer el que m'agrada. Aquesta es l'autèntica llibertat, l'austeritat, consumir poc. Si tinc moltes coses, m'haig de dedicar a cuidar-les perquè no se me les enduguin. La casa petita. Amb tres cambretes en faig prou, hi passem l'escombra entre la vella i jo i després tenim temps pel que ens entusiasma".

Mirin la cara de Mújica a qualsevol foto i comparin-la amb les de Botín, Álvarez o Boyer. No costa endevinar qui és feliç i qui desgraciats de vida miserable, abocats a estar pendents dels diners. En el fons tots tres eren homes pels quals sentir compassió. Avui l'home feliç ja porta camisa, però segur que no du corbata.