L'octubre no ho aparentava, fins semblava estiu, però ara sí que hem de reconèixer que estem creuant la tardor; s'ha apartat la bonança i el temps s'ha refredat de cop. La tardor és la gran avantsala paisatgística amb predomini de botànica ocre i rogenca, que preludia els freds de l'hivern i és per a molts i des d'antic un període de recolliment subjectiu, de clausura en el jo. Jo em consciencio que som del tot en aquesta estació quan arriba Tots Sants; la flaire de les castanyes i els panellets m'avisa que cal desendreçar la roba d'hivern.
L'etimologia de la paraula tardor en català és molt bonica, ve del llatí i significa tardança, d'aquí la dita "la tardor porta tristor", també aquest temps acostuma a ser un període d'aigües fèrtils: "la pluja de la tardor fa el millor suor". En alguns indrets de les illes balears l'anomenen "primavera d'hivern" perquè l'any climàtic es configura només en dues grans estacions, hivern i estiu, les altres són de joguina. La nit s'atansa abans; "a la tardor, el dia porta esparde?nyes" significa que el dia s'ha arronsat, no té la llargària dels de l'estiu i això és una evidència indiscutible.
Curiosament l'etimologia en castellà del mot otoño és una composició de dues veus llatines auctus i annus i indica que és la plenitud de l'any, puix que la vegetació està al final del seu cicle, raó per la qual a una persona vella li diuen que està en "el otoño de su vida". Insisteix que la natura fineix, però el filòleg Joan Corominas creu que en realitat el mot otoño designa literalment no allò que mor o morirà sinó allò que descansa per tornar a brotar, per això retoño és allò que ja ha brollat alguna vegada. L'otoño per en Corominas (sempre té raó tractant-se d'etimologies o quasi sempre; es va equivocar amb el mot xiruca) no és el final, sinó un mitjà, un descans de la natura, un amagar-se per tornar a sortir ufana a la primavera.
La tardor ve carregada de fruita que només ella sap produir: magranes, gínjols, castanyes, les cireres d'arboç, móres, caquis, taronges, nesples, pomes, la fruita tardoral per excel·?lència és la poma. Aquesta estació m'estira inevitablement a la infància i a la flai?re de les pomes, que es trobaven en tots els prats del meu poble, pomes d'excel·lent qualitat que els pagesos venien a vendre el dissabte al mercat de Girona. Sempre que assistíem a les classes particulars, que antany rebien el nom de conferències, passàvem per un pomerar i inevitablement n'agafàvem alguna.
Recordo en Clemente, un noi més gran que nosaltres, molt fantasiós, tenia 13 anys i nosaltres 8. Ha mort aquest estiu i aquest és el meu homenatge per les estones plaents que ens va regalar quan érem petits. Amb en Quimet hem intentat rememorar algunes de les moltes facècies que ens contava abans d'anar a conferència de sis a set de la tarda amb el mestre de les escoles nacionals, el senyor Valiente, que tenia un braç contrafet per ferida de guerra civil. En aquells anys només fèiem servir un llibre, una enciclopèdia dividida en matèries: història, matemàtiques, gramàtica, història sagrada, geografia. El "passar més fam que un mestre d'escola" o?bli?gava els ensenyants a fer classes particu?lars, les de 12 a 1 es feien a l'aula de l'escola, però a la tarda de 6 a 7 en llurs domicilis particulars, així mitigaven el sou escàs que rebien de l'Estat. Per entrar al seu domicili passàvem pels prats d'en Delfín i sempre robà?vem alguna poma. Ens presentàvem molt aviat perquè en Clemente ens explicava aventures (Juan Marsé en una novel·la parla d'aquesta moda). Narrar aventures consistia que un noi més gran contava històries imaginàries que embadalien els petits i en Clemente hi tenia molta traça i sempre li demanàvem, ell s'hi prestava. El protagonista del relat era ell: "Clemente se'n va a l'oest, s'allista a l'exèrcit i ajuda els indis", "Clemente es fa pirata", "Clemente salva els cristians de la fúria d'en Neró", "Clemente es casa amb la Cleopatra i l'ensenya als romans", 1a part: "Clemente aplaca el faraó amb set plagues i allibera els jueus", 2a part: "Clemente baixa del Sinaí i estaborneix les closques dels dolents a cops de taules de la llei". "Clemente diu ja som a Amèrica i en Colom creu que és l'Índia", "Clemente "campeador" fa fora els moros de Girona i rodalies".
Les bardisses rovellades, els verds de les herbes cansats, apagats com els de les mates dels marges, les fulles dels arbres han perdut la força i groguegen, aviat es desprendran i el terra esdevindrà una catifa de fullam sec. Boirines gandules i endormiscades floten sobre la Vall de Sant Daniel que s'esfilagarsen en la mesura que el sol va encenent els colors de les coses. El dia escurçat pel canvi d'hora fa que a les cinc fosquegi, no obstant els carrers il·luminats mostren la vivesa comercial de Girona. Alguns pobles petits quan la nit s'ensenyoreix de l'espai adquireixen un aire fantasmagòric de desolació, de despoblació.
Si s'agafa un pàmpol de cep es podria dir que hom té tota la tardor atrapada en el palmell de la mà, els morats, els torrats, els taronges, els nervis de la fulla com els arbres despullats, els verds destenyits i els marrons que s'enrogeixen dia rere dia. La vinya és una de les representacions més precises de la tardor, els sarments són aranyes amb les potes eixarrancades agafades a la soca del cep de pell resseca. La tardor és un carnaval de colors. En el massís del Montseny cada any s'escenifica un gran drama botànic a partir de la segona setmana de novembre; paga la pena anar-lo a veure.
