Ara que ha passat la voràgine de l'apropiació de l'actual PSC -pura sucursal del PSOE- del llegat d'Ernest Lluch, voldria al·ludir a un fet que, crec, no ha estat esmentat. I aquest fet, que col·loca Lluch dins dels rengles no, potser, del nacionalisme emocional, però sí del racional i cultural, és el del seu compromís amb la idea de Països Catalans.

Ernest Lluch no s'estaria en aquest bloc autoanomenat "constitucional" -que, de fet, és nacionalista espanyol- que prioritza l'atac als drets del poble basc i, de retruc, al català i al gallec: ell mateix manifestava que la Constitució no és intocable. I ho deia una persona que, com és prou sabut, es va fer famós per la relliscada imperdonable de la LOAPA. Un bloc agombolat per la caverna basca espanyolista, que d'Unamuno fins al filòsof de la cabra -els uns i els altres, com deia Joan Fuster- ha elaborat el corpus teòric del més ranci i racista nacionalisme espanyol, el de Franco i el d'ara mateix. Ho diu el mateix Lluch en un article publicat a la revista Pasajes de la Universitat de València (maig-agost del 2000): "El 50% del nacionalisme espanyol entre 1980 i 2000 ha estat formulat per bascos espanyolistes en general traslladats a Madrid". A part de Fernando Savater, doncs, hi hem d'incloure el director de la Biblioteca Nacional i el Defensor del Poble (espanyol, és clar).

Tornem, però, als Països Catalans. Vaig freqüentar Ernest Lluch -juntament amb Vicent Soler i altres valencians de nació catalana- cap al 1975, ja que ens trobàvem a València en el marc dels Premis Octubre i altres esdeveniments, però naturalment, també a Girona, Banyoles i a Maià de Montcal. En aquells moments, recordem-ho, el PSC va formalitzar una Coordinadora Socialista dels Països Catalans, dins el marc del dret a l'autodeterminació... Després ja va venir el germà gran del PSOE per esbandir-ho tot... En vàrem parlar llargament en sortint del paranimf de la Universitat de València -on s'acabava de presentar el magne esdeveniment de la signatura del protocol per editar, en 50 volums, els diplomati dels Borja, a cura de l'homenot Eliseu Climent. Perquè, més enllà del projecte polític de cadascú, és prou evident, per qualsevol persona amb un mínim de rigor intel·lectual, que l'àmbit de la nostra llengua, la nostra història, la nostra cultura -i fins la nostra cuina- és els Països Catalans, i no l'esquifit marc del Principat que ens volen imposar tant els espanyols com els catalans de pa sucat amb oli.

Ernest Lluch, que ha pagat amb la mort el seu compromís -i algunes, diguem-ne relliscades- també hi "creia" i ho practicava al llarg de la seva activitat i dels seus escrits. Aquesta és la part bona. La part dolenta -la liquidació del PSV i el compromís amb la LOAPA i el seu sectarisme en algunes qüestions- la deixem per una altra o ocasió.