A tot arreu es respira malestar. Hi ha un malestar derivat de la crisi econòmica. No ens referirem avui a aquest malestar, que és tangible, real i que fa patir moltíssimes persones. És un malestar del qual ho sabem quasi tot. El van provocar empreses privades, la majoria del ram de les finances, que eren gestionades d'una manera totalment irracional i quan tot se'n va anar en orris, llavors van anar als governs per tal que els salvessin. Aquest van convertir els seus deutes en deutes de tots els ciutadans i encara avui ens volen donar lliçons.

Però hi ha un altre malestar. És un malestar més difícil d'analitzar, de distingir i d'explicar. Quasi tothom explica que a la seva empresa hi treballen moltes persones que són tòxiques i que fan la vida impossible a la gent. A vegades el tòxic és el cap, fins aquí seria una cosa que ha passat sempre, posen el pitjor a manar. És un principi universal, com la burocràcia que deia Star Treck IV. I el cap es pensa que ha triomfat. Però, no, moltes vegades el tòxic és el company que està al costat. Però n'hi ha pertot arreu. N'hi ha a les associacions i aquests fan que tothom es dediqui més temps a solucionar problemes que a realitzar les tasques que volia fer en aquella ONG. En un lloc on no sé per què hi ha molta gent tòxica és en el món de la política. Per què serà?

Normalment els tòxics no saben que ho són i si algú els ho diu reaccionen d'una forma furibunda. Volen matar el feliç. Hi ha, doncs, molt malestar entre la gent, uns perquè estan molt, molt, molt malalts i no hi volen posar remei, i altres perquè han de suportar els tòxics. Aquesta és la raó que els primers fàrmacs consumits a Catalunya siguin els medicaments psiquiàtrics. Com diu el meu amic José María, normalment els prenen els que pateixen les conseqüències dels que els haurien de prendre'n i no volen.

El llibre Anna Karenina, -com veurem, el podia haver escrit Andreu Nin- comença amb una famosa frase: "Totes les famílies felices s'assemblen, cada família dissortada ho és a la seva manera". D'aquí en podríem extreure una frase que resumeix molt bé un dels trets de la identitat catalana: "Cada català ho és a la seva manera", ja que, de fet, no n'hi cap de feliç. El català és un ésser, doncs, una mica dissortat. Ja sé que un article que no parli del procés està condemnat al fracàs, per tant hi afegirem alguna referència. Sé que alguns ja esteu pensant el següent: així vols dir que els espanyols són feliços? No, tampoc. En els propers programes polítics cal que comenci a haver-hi un apartat nou que tracti de com construir una societat millor, on la gent tòxica sigui marginada i tractada, i el poble tingui les condicions neces?sàries per ser feliç. Ostres, això era abans l'objectiu de la política, oi?