És Podem la resposta als nostres problemes, els que ens ha portat una de les crisis més greus que ha patit el nostre país en tota la seva història, o només és el catalitzador de tanta ràbia continguda com a conseqüència de la pèrdua de drets, de les retallades, de la corrupció i de la desprotecció dels més febles? Per saber si veritablement té la vareta màgica que trobi les respostes que no han sabut trobar les forces polítiques que Pablo Iglesias i els seus anomenen casta hauríem de conèixer a fons les seves propostes més enllà dels enunciats. Perquè, evidentment, plantejar aspirar a viure igual que els suecs com a reclam o tenir els nivells de l'Estat de Benestar de què gaudeixen els nòrdics és clar que funciona. Però quedar-se aquí, sense baixar al detall, sense contemplar les enormes diferències entre aquells països i el nostre, sense entendre la impossibilitat de traslladar mimèticament models, sense dir als ciutadans que aquest és un procés lent, costós, que pot portar anys, és quedar-se als titulars i esquivar la realitat.
Tan trampós és això com posar sobre la taula mesures que no tinguin en compte el món en què vivim. És possible reduir a 35 hores la setmana laboral? No hi ha dubte que a tots ens agradaria treballar menys guanyant el mateix o més però què passaria amb la productivitat? Què passaria amb l'exportació dels nostres productes si són més cars que en altres països perquè hi treballen més i amb menor protecció i per tant poden produir a més baix cost? És possible enfrontar-se als mercats financers per suavitzar les condicions del nostre deute o fins i tot fer un quitament? Si parlem de poder, es pot, però com aconseguiríem a continuació els diners que seguiríem necessitant per fer front al pagament de molts serveis bàsics que se segueixen finançant per aquesta via? Es refiarien de nosaltres aquests mercats per prestar-nos en el futur? Quin tipus d'interès hauríem de pagar perquè ens compressin de nou deute? És viable si es fa aquest pas plantejar rendes bàsiques, més o menys matisades, o l'increment de les prestacions socials? D'on trauríem els diners? Apujant els impostos als més rics? I si els nostres veïns no ho fan, com evitaríem la fugida de capitals?
Són molts els dubtes que planen sobre les propostes que es coneixen d'una força política de nova creació que, tot i haver sabut atreure la simpatia dels ciutadans, no ha demostrat com encaixarien en una Espanya integrada a la Unió Europea, amb una moneda única i amb unes fronteres cada vegada més obertes a la competència exterior. ¿Es poden aplicar des de baix mesures que agradarien a tothom però que ignoren allò fonamental, que és que no estem sols en aquest món?
Llevat que es pretengui tornar als temps de l'autarquia i les nefastes conseqüències que va tenir per al nostre país o que es vulguin patir conseqüències com el desproveïment que pateix un país com Veneçuela, sembla poc realista i aquest és el taló d'Aquil·les de Podem. No es poden canviar les regles del joc del capitalisme plantejant la batalla des del llogaret d'Astèrix i si es vol anar en aquesta direcció no hi ha més remei que unir forces amb els ciutadans d'altres països i promoure en els fòrums on es poden establir normes comunes i les modificacions necessàries que garanteixin estàndards similars de l'Estat del Benestar. Però aquesta també és una lluita d'anys i en la qual el repartiment de la riquesa entre el primer món i la resta ha d'estar sobre la taula de la negociació.
Això no vol dir que no hi hagi marge per a la millora al nostre país, que no hi hagi espai per a les propostes que contribueixin a un millor repartiment de la càrrega entre els que tenen més i els que tenen menys, que no es pugui atendre millor els que s'han quedat a la cuneta per aquesta duríssima crisi econòmica, però cal fer-ho des de la realitat, sense vendre miratges que acabin portant els ciutadans a la frustració. Tampoc ha de servir a les dues principals forces polítiques d'Espanya -PP i PSOE- per, des de la complaença de la desqualificació de les propostes de Podem, quedar-se en la inacció i dedicar-se a fer por sobre els perills del radicalisme. Aquest seria un greu error perquè els ciutadans han dit prou i, o es posen a fer política o acabarem tots a la muntanya i llavors no valdran les lamentacions.
