La paraula política ve del grec, com quasi totes les paraules nobles del nostre vocabulari, deriva de polis, estat, ciutat, i per extensió ciutadans. En la Grècia clàssica la ciutat era l'única unitat estatal. D'aquest món grec tan pròsper intel·lectualment, filosòficament i artística, n'emergeixen els dos grans textos sobre política, les formes d'estat i les classes socials: La República de Plató i la Política d'Aristòtil, dos pics elevats de la immensa serralada de la cultura clàssica. Per als dos filòsofs "la res publica", la política representava un ideal noble i els millors homes, els més bons i savis, s'havien de preparar des de joves per assolir la responsabilitat de governar.

Els sofistes -Protàgores, Gòrgies, etc., magnífics pensadors, molt avançats en el temps per la seva teoria sobre el relativisme i la seva reflexió sobre el llenguatge-, poc amics de Sòcrates, ensenyaven als joves, els mes ambiciosos atenencs, l'art de l'oratòria, retòrica, dret, matemàtiques, història i geografia de la ciutat i l'esgrima dialèctica per entrar en debats en els quals prevalia el fi i no el mitjà, d'aital forma que si el contrincant presentava una tesi l'esclafaven amb l'antítesi (encara que fos fal·laç) puix que el primordial era guanyar en la discussió mitjançant la persuasió amb un complet domini dels mots. Els sofistes van ser acusats per primer cop en la història de la humanitat de demagogs, de jugar amb les paraules per donar-les sentits arbitraris i interessats sense cap respecte al significat acadèmic i de trivialitzar la política formant dirigents sense escrúpols, que volien el poder per aprofitar-se'n per un interès patrimonial. Actualment el terme "polític" s'ha embordonit perquè molts pensen que és una professió on van a parar els mediocres que no s'han obert pas laboral en l'empresa privada o en l'administració pública.

A l'Estat espanyol hi ha la creença invete?rada que només podem viure assossegats sota el paraigües de la monarquia. Hi ha hagut moments històrics que els governants quasi han tret el tron a subhasta entre els prínceps europeus i el millor postor se'l quedava, però a vegades ha estat el govern qui ha suplicat i pagat a algun candidat perquè es postulés a ser rei. No els importà que fos estranger; urgia omplir el buit ràpidament sinó el poble s'amotinaria despenyant-se en una guerra civil. En els països de tradició monàrquica i democràtica quan se'ls pregunta si poden imaginar viure sense el rei i la reina, la majoria contesta que no, atès que la Casa Reial pertany a la seva mítica, a l'imaginari de conte de fades, i també forma part de la seva família; perceben la reina o el rei envellits com uns avis amables, somrients i justos, que vetllen pels interessos dels ciutadans sense pretendre explotar-los per enriquir llur família, fins els sembla bé que la seva monarquia figuri en el club dels més rics del món, en canvi quan es vol saber si se senten satisfets amb la democràcia entre un trenta i un quaranta per cent diuen que no, però no sabem com reemplaçar-les. Potser un cap ben pensant hauria de trobar una fórmula millor a la democràcia com a forma de govern, qui ho sàpiga que no s'ho guardi, que ho digui que ens farà un gran favor.

El dijous de la setmana passada el corres?pon?sal de la TV3 en l'informatiu del migdia explicà que a la nit la televisió britànica celebraria un important debat amb la presència de diferents forces polítiques i sentencià eufòricament que això era la mort del bipar?tidisme, sense saber com anirien els resultats electorals. Ha mort el bipartidisme tal com anuncià el periodista? Està per veure, el que sí és evident és l'irrupció de partits minoritaris, alguns de nou encuny, que alguns es convertiran en partits xarneres.

La paraula xarnera va ser molt emprada en el llenguatge polític i periodístic fa unes dues dècades. Xarnera o frontissa és el conjunt de dues planxes subjectes per un de llurs costats a un mateix eix al voltant del qual poden girar, així doncs parlem de la frontissa de la finestra o de la xarnera com l'articulació de les dues valves d'un mol·lusc bivalve. La xarnera aplicada a la política es refereix al partit minoritari que permet governar a un partit de majoritari, sense el seu fulcre li seria impossible. El càstig que ha rebut el PP, també el PSOE, és per la manera com els dos partits han gestionat la crisi. Ara bé, en el cas del PP és, a més de les retallades, sobretot una bufetada a la fosca personalitat d'en Rajoy, a la seva discreta fanfar?ro?neria. Home solitari i fugisser, acomo?da?tici als diferents moments polítics, gens amic de participar en públic.

El bipartidisme de moment viu, malgrat tots els seus enterramorts. Cert que hi ha gent farta del PSOE i del PP, però no s'acaben de decidir per noves formacions emparant-se amb l'actitud poruga de que val més boig conegut que savi per conèixer. El canvi cap a horitzons incerts, trescar per sendes noves, fa basarda. Qui més s'atreveix és el jove, qui més es resisteix és el gran.

En les eleccions del Parlament Europeu i en les andaluses, PSOE i PP han tret molt millors resultats que Ciutadans i Podem. A França, l'enquesta preludiava una ascensió vertiginosa del partit de Marine Le Pen, però Sarkozy ha tret 64 departaments i Hollande n'ha guanyat 33; el Front Nacional de Le Pen ha fracassat. L'antibipartidisme tampoc ha quallat. Als Estats Units i al Regne Unit són dos els partits que es planten cara i lluiten pel poder, un dels dos l'obté. Aquí, de moment, els dos partits grans aguanten.